L’anunci en els mitjans de comunicació i la publicació en el DOGV dels nous Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat ha suscitat controvèrsia en els mitjans de comunicació i sobretot en les xarxes socials.
També oposició en molts d’estos espais perquè consideren que eixos nous criteris vulgaritzen el valencià, erosionen el model lingüístic comunament acceptat i la normativa consolidada, que creen dubtes que obeïxen a criteris extralingüístics, que totes les llengües tenen un estàndard i eixos criteris hi van en contra, que són una ingerència en les competències de l’entitat normativa i que no té sentit que el Consell impose ningun criteri.
Algú ha dit que això és el valencià del PP i de Vox. Ja voldríem molts, incloent-hi els crítics d’eixos criteris, que eixe valencià fora el dels partits que ara componen el Consell de la Generalitat, en tots els espais i usos polítics i administratius. D’eixos partits i de tots. Molt probablement no estaríem parlant d’estos temes tant a sovint. I segurament té raó el president de la Diputació de València Vicent Mompó quan diu que “Fa falta parlar més en valencià i menys del valencià”.
M’encanta que això ho diga un alt dirigent del Partit Popular. I tant de bo que li facen cas molts del seu partit i alguns també del meu i d’altres. I ja voldríem alguns que eixos criteris hagueren sigut el patró lingüístic que haguera continuat i fomentat la Direcció General de Política Lingüística del Consell anterior, en compte de bandejar, ignorar i rebaixar molts exemples de la parla genuïna i usual valenciana, com ara acurtar, afonar, assentar-se, avant, caem, creem, despedir, disfrutar, engrunsar, este, faena, hòmens, joguet, jóvens, metja, tamany, vore, veem, vullc, vullga, xillar i centenars més.
Per a fer crítiques es deuen posar exemples dels motius de la crítica i les alternatives lingüístiques d’allò que se censura, cosa que els crítics que mencionem no concreten, perquè eixes opinions tenen més connotacions polítiques que lingüístiques.
Quan algú diu que eixos criteris vulgaritzen el valencià, caldria que exemplaritzara en quines paraules, expressions, construccions i formes es demostra o concreta eixa vulgarització. Per exemple, la llista de preferències lèxiques dels referits criteris proposa prioritzar acostar, agarrar, alçar, buscar, faena, llanda, nóvio, nuc, omplir, poregós, raonar, solejat, xafar, xuplar i moltes més que servixen d’exemple de les prioritats d’ús. Què tenen eixes paraules de vulgars? Algú ha manifestat que eixos criteris erosionen el model lingüístic comunament acceptat, la normativa consolidada, que també diuen. Però, acceptat per qui i quants? Quants en som, els que per devoció o per obligació i per sentit de la responsabilitat acceptem eixa normativa consolidada? En les últimes oposicions a places de la Generalitat, els i les examinands que optaren per fer l’examen en valencià van ser el 2,7% del total.
Alguna cosa falla, a banda de la situació sociolingüística. De model comunament acceptat i de normativa consolidada, per ara, poca cosa. Cal fer-los més fàcils i tindre unes normes que no creen tanta inseguretat.
Ara s’anuncia també una llei de llibertat educativa, que li pegarà una nova estocada a esta llengua, a la qual molts ens oposem. I hem de tindre clar que es necessiten noves mesures valencianes i estatals justes de suport a este i als altres parlars perifèrics, però ací, al valencià l’hem de fer atractiu, i per a això calen un patró i una normativa lingüística identificadors i que ens apugen l’autoestima. I els criteris aprovats recentment transiten per eixe camí. I la setmana que ve tractarem més exemples per a un valencià identificador i del prestigi de les llengües, entre elles, la nostra. I de la necessitat d’un nou pacte pel valencià.
