En la seua primera nit a Nova York, Guitarricadelafuente va convertir The Bowery Ballroom en un recorregut per la seua discografia: de ‘Full Time Papi’ a ‘Tramuntana’, amb parades en ‘BABIECA!’ o ‘Futurs amants’. Amb una versió enriquida de ‘Spanish Leather’, va conquistar a un públic que ja corejava el seu nom abans d’eixir a escena i va obrir la seua primera gira pels Estats Units amb totes les entrades esgotades.
El valencià Álvaro Lafuente va aparéixer en un escenari nu, a penes un teló blanc i els instruments coberts amb plàstics, i va presentar una revisió del seu últim treball. Va incorporar autotune i sintetitzadors per a fer brillar els temes i va subratllar textures que, en un format de sala, van guanyar protagonisme. La sobrietat visual va desplaçar el focus al so i a uns arranjaments que van modernitzar el repertori sense enlairar-lo de la seua arrel acústica.
L’arrancada amb ‘Full Time Papi’, single que ell ha definit com una oda a l’amor clàssic enfront de les relacions més superficials, va posar a ballar a la sala des del primer minut. El pols rítmic va marcar el to d’un concert pensat per a alternar eufòria i pausa.
‘No m’esperava això. Pensava que només estarien alguns amics de Nova York‘, va confessar, sorprés per un acolliment que va desbordar previsions. Esta va ser la primera de les seues dos nits a la ciutat, en un itinerari que recorrerà Washington, Chicago, Los Angeles i San Francisco, confirmant la demanda d’un públic hispanoparlant i curiós per la seua proposta.
El setlist va avançar per ‘Poses’, ‘Pipe dream’ o ‘Porta del Sol’ mentres l’artista va alternar guitarra, tecles i ritmes al costat d’una banda de quatre músics. Eixe joc d’instrumentació li va permetre modular dinàmiques i portar cada cançó al terreny íntim o ballable segons demanava el moment.
De l’intimisme a l’eufòria final
Enfront de l’erotisme, el fang i el cuir —en sintonia amb el títol del disc— que van dominar la seua gran cita d’octubre a Madrid, ací la proposta es va adaptar a un club novaiorqués d’aforament mitjà i va apostar pel detall. Els arranjaments nets i les capes electròniques van actuar com un vernís que potenciava la melodia i actualitzava el cançoner.
Encara que el fil conductor va ser ‘Spanish Leather’ —el seu segon àlbum, publicat al maig i inclòs entre els 100 millors de l’any per la revista Rolling Stone—, va reservar espai per al seu debut ‘La pedrera’ i va rescatar ‘Qui va encendre la llum’. Els moments de major recolliment van arribar amb ‘Guantanamera’ i ‘Aigua i mezcal’, temes amb els quals va saltar a la fama i que van segellar un silenci atent, trencat a penes per afalacs espontanis.
En un gest de proximitat, va onejar una bandera valenciana que li va llançar un assistent i va improvisar estrofes amb al·lusions a la ciutat. Va agrair la presència d’un públic majoritàriament espanyol i llatí i no va dubtar a baixar dos vegades de la tarima per a ballar amb la sala, un anada i tornada que va reforçar la sensació de comunitat.
Després de popularitzar-se en Instagram i en YouTube entorn de 2017 versionant cançons, el músic ha anat consolidant un lloc propi en el panorama espanyol. Esta gira marca un nou escaló en la seua projecció internacional: el seu nom sona amb força després de col·laborar amb l’australià Troye Sivan, després que Pedro Pascal ballara ‘El Conticinio’ en un anunci d’Apple i del seu recent Tiny Desk per a la ràdio pública estatunidenca NPR.
D’eixe viatge professional, i també de la seua evolució personal, parlen les cançons de ‘Spanish Leather’. ‘Tramuntana’, una de les més melòdiques i reflexives, la va guardar per al tram final: ‘I ara perd el pudor. I t’envie un missatge. Vine’t a fer l’amor. Sota el sol de Llevant. Quan vull mirar. Ja no queda ni una ànima en el bar…’, cantava amb la sala corejant. De sobte va canviar el clima amb les primeres notes de ‘BABIECA!’, el seu tema més reproduït de l’àlbum; l’eufòria va esclatar i el comiat va arribar amb ell saltant i cridant al costat del públic: ‘em puja la flor del teu perfum, la vida et consumix…’.
