La negativa del gerent dels cines Yelmo a atendre un correu en valencià escrit, enviat per una professora de l’institut de Benicalap, ha generat moltes protestes i articles crítics amb l’actitud del directiu d’eixa cadena cinematogràfica. Com ha de ser, cada vegada que algú vulnera i atropella el dret a usar el valencià o qualsevol dret o orientació política, ideològica o del tipus que siga, reconeguts socialment i democràticament.
Però, com diem, des de fa temps, la diferència de tracte i estatus legal entre el castellà i ‘les altres llengües espanyoles’, que diu la Constitució, possibilita eixos atropellaments i eixes accions de rebuig i bandejament dels idiomes propis dels territoris amb llengua pròpia, com la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears, Galícia, Euskadi i alguna altra parla hispana.
Eixa possibilitat, com diem, la facilita el fet que la Constitució espanyola prescriu que tots els espanyols tenim el deure, per tant, l’obligació, de conéixer el castellà, mentres que per a les altres llengües espanyoles no establix cap obligació ni de conéixer-les ni de comprendre-les a ningú. Només diu que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. I que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Per la seua banda, el nostre Estatut d’Autonomia disposa que “tenim dret a conéixer i usar el valencià”, però com que ningú té el deure de saber ni entendre esta llengua ni les altres espanyoles, perquè cap llei ho prescriu, eixe dret queda vulnerat quan algú adduïx, en territori valencià o en els altres amb llengua pròpia, el seu desconeixement d’eixe idioma cooficial i històric.
Eixa situació, de marginació o rebaix del valencià, que dura més de tres segles, contribuïx decisivament al fet que, com que no és necessari conéixer el valencià, només que en algunes proves per a l’accés a la funció pública, i sí el castellà, la nostra llengua pròpia va davallant en l’ús social i en la transmissió generacional, lentament, però sense parar, a pesar que ara es llig i s’escriu en valencià més que mai en la vida, gràcies a la presa de consciència lingüística de sectors culturals i socials i la labor pel valencià estesa per escriptors, docents, universitaris i activistes en favor d’esta llengua. Presa de consciència que va adquirir la condició de llei, per mitjà de l’Estatut d’Autonomia , de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i altres disposicions legals.
En columnetes anteriors he apuntat, citant prestigiosos lingüistes com Max Weinreich, Joshua Fishman i Antoine Meillet que una llengua sense exèrcit, com són les minoritzades, entre estes, la nostra, no té futur; un aforisme desgraciadament encertat. Fixem-nos que a Europa, a Amèrica, i en altres bandes, ninguna parla minoritzada ha aconseguit remuntar i posar-se al nivell de l’ús i prestigi social de l’idioma que la minoritza, que sol tindre la condició de llengua exclusiva o principal d’estat i del seu poder polític, econòmic, militar, etc., excepte els casos del francés al Quebec i del flamenc a Bèlgica i algun en Sud-amèrica, com el guaraní a Paraguai. Justament, ara mateix, la llengua més prestigiosa del món, la que més neologismes transmet a altres idiomes o parles, la que més s’ensenya en les acadèmies d’idiomes i en l’ensenyament, com a llengua estrangera, la més internacional, és la principal en el país d’este planeta amb l’exèrcit més poderós; és a dir, l’anglés. Una altra màxima, malauradament, com l’anterior, ben certa, és que «Una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina». És un aforisme famós del lingüista Max Weinreich que destaca com el poder polític, econòmic o militar i no només la lingüística, definix què és una llengua. Subratlla que la diferència sovint és social, no estructural, depenent de la força de l’Estat que hi ha darrere.
Com que els exèrcits sobren en este món i en tots, i no se n’han d’inventar més, calen altres classes d’“armament” per a mantindre, restituir i regularitzar els usos i transmissions generacionals de les llengües no castellanes d’Espanya. En les dictadures o després d’un conflicte bèl·lic, els guanyadors poden imposar o establir determinats comportaments, com l’obligació de conéixer la llengua dominant, el deure de professar o respectar la confessió religiosa dels triomfadors i altres adoctrinaments. Però en una democràcia, com la nostra, les decisions que afecten la ciutadania s’han de basar en el convenciment i en la raonabilitat. I des de una nova legalitat constitucional pel que fa a ‘les altres llengües espanyoles’.
Canvis legals en l’àmbit estatal. El Consell de Llengües Oficials
El principal motiu del descens en l’ús social del valencià, com hem apuntat, és la situació sociolingüística i la consideració i tractament legal d’esta llengua i les altres espanyoles, diferents del castellà. La principal causa és que no és idioma d’un estat. És llengua minoritzada i totes les llengües minoritzades estan destinades en el temps a extingir-se. Per a canviar eixa tendència, calen principalment canvis legals d’alt rang en la legislació estatal de reconeixement de les altres llengües espanyoles. Com déiem, en un article, citant una esmena de l’últim congrés del PSPV-PSOE:
“En el marc d’una reforma constitucional, en sentit federal, o per mitjà d’una llei de convivència de llengües, proposem que es considere i s’establisca que les diferents llengües espanyoles, a més del castellà, siguen també oficials en l’Administració General de l’Estat, amb el grau que es determine per llei. I que conéixer eixes llengües és un dret i també un deure dels residents en territoris que posseïxen llengua pròpia, a més del castellà, i especialment dels empleats públics”. Per al reconeiximent com a llengua oficial a Europa, eixa admissió com a llengua de l’Administració estatal la faria factible, segurament.
I cal activar i potenciar el Consell de les Llengües Oficials, creat en 2008 pel Govern, presidit per Zapatero, com a instrument legal d’anàlisi, impuls i coordinació de la política de l’Administració General de l’Estat, en relació amb l’ús de les llengües oficials de les comunitats autònomes, amb l’objectiu de procurar una millor atenció als drets lingüístics dels ciutadans. I des d’eixe marc, proposar al conjunt de partits parlamentaris uns canvis constitucionals que reconeguen la realitat plurilingüística espanyola realment existent. Hi ha una proposta de Llei de Plurilingüisme. Esperem les disposicions legals pertinents per al reconeiximent d’eixa realitat.
Normativa complicada
Però, hi ha una altra situació o condicionant que frena l’ús escrit i formal del valencià. És la complicada normativa que tenim, a base de regles, amb moltes excepcions, i normes innecessàries o complicades, exclusió de lèxic usual valencià, inclusió de lèxic inusual, que crea una gran inseguretat en l’usuari mitjà i genera rebuig en l’escriptura i en la lectura. És una normativa per a especialistes i aixina no es pot normalitzar mai una llengua que no té un estat que la considere exclusiva o principal, a banda dels canvis legals esmentats. Prioritzar veus com acomiadar, aquest, asseure/seure, arrossegar, jo cus/cusa, decebre, divorci, endavant, endarrere, enfonsar, estrényer/prémer, feina, homes, joves, lladruc, jo llig/llija, negar (inundar), nus, robatori, tap (de tapar), tona, trair, uneix/construeix, us (pronom), veure, vull/vulla i moltíssimes altres, i marginar les equivalents usuals en la parla valenciana com són este, assentar-se, arrastrar, jo cusc/cusga, decepcionar/despagar, divorç, avant, arrere, afonar, apretar, faena, hòmens, jóvens, lladrit, jo lligc/lligga, anegar, nuc, robo, tapó, tonellada, traïcionar, unix/construïx, vos dic, vore vullc/vullga, com s`ha fet en la llengua literària i en l’ensenyament, és un exercici que causa desafecció per a l’aprenentatge i ús escrit de la llengua, si no, no tindríem percentatges tan ínfims en la tria del valencià en les oposicions i en altres espais escrits.
Una llengua minoritzada, com la nostra no pot normalitzar-se amb un patró lingüístic artificiós, un valencià ortopèdic i mutilat. No pot recuperar-se amb una part del lèxic normatiu alié a la parla valenciana, com els vocables mencionats i més de mil més. Una llengua minoritzada, com la nostra, no deu tindre una normativa més complicada que la llengua dominant que la minoritza, el castellà, perquè això crea rebuig cap a la minoritzada, com és el cas nostre.
Si a una llengua o parla minoritzada ja li és molt difícil mantindre’s i recuperar-se davant de la dominant, si a més la buidem d’una part important del seu lèxic i de les seues formes i ho substituïm per les de la variant d’un altre territori, encara que siga del mateix idioma, resulta un model ortopèdic, com és l’universitari i el de l’ensenyament i el d’algun mitjà de comunicació, que causa rebuig dels parlants, com ocorre ací.
Hi ha llengües amb normatives lingüístiques igual o més complicades que el valencià-català, com poden ser l’alemany, el francés o l’anglés i la seua desesperant ortografia, però eixes llengües tenen uns estats que les tenen com a principals i/o oficials, necessàries i de coneixement obligat. No és el cas, ni de lluny, de les minoritzades com la nostra, el gallec i l’eusquera.
Cal una nova espenta, un nou impuls, amb “armament” polític efectiu, que empodere la nostra llengua i les altres perifèriques espanyoles i les dote d’un estatus indiscriminat i una normativa lingüística assimilable, amb propostes i mesures com les citades, entre altres, que ja es realitzen. Si no, si se seguix amb les polítiques lingüístiques dels últims 30 anys, i més amb les disposicions actuals, de marginació i estrangulament del valencià, continuarà la seua davallada, de manera ferma, fins a la irrellevància o a la condició de llengua culta, però morta. I tot això s’hauria de fer de manera transversal, de partits de les dos bandes ideològiques. Perquè, com diem, el valencià és de tots o no serà de ningú.
