Els recents temporals que han agranat la costa espanyola han deixat al descobert la fragilitat de molts fronts marítims. Els danys en Matalascañas, Catalunya o València, amb mobiliari arrancat, passejos marítims deteriorats i platges pràcticament engolides per l’onatge, apunten a un patró: defenses insuficients enfront de borrasques cada vegada més intenses i costes que han perdut la seua capacitat natural d’esmorteir l’embat de la mar.
Quan la platja s’estreny per falta d’arena i la cota de la mar puja, l’onatge aconseguix amb major facilitat passejos i fonaments. Infraestructures concebudes per a un altre escenari queden exposades i es multipliquen els col·lapses locals. Cada temporal esborra farciments d’emergència, arrossega el poc que queda de sediment i obliga a costoses reparacions que no resolen el fons del problema.
Origen multicausal
Especialistes en gestió litoral remarquen que no existix un únic detonant. El catedràtic Miguel Ortega, de la Universitat de Granada, resumix el diagnòstic amb una idea clau: ‘És multicausal i el canvi climàtic no és l’única causa, serien vàries’. Entre elles, situa la construcció al costat de la línia de costa i la caiguda d’aportacions fluvials d’arena.
En les seues paraules: ‘D’una banda, està la construcció, que s’ha fet massiva prop de la línia de costa i, en segon lloc, la disminució en les aportacions de sediment dels rius’.
Les solucions aplicades en les últimes dècades tampoc han sigut neutres. Ortega recorda que ‘s’ha intervingut molt i s’han intentat fer multitud de solucions en diferents trams de costes: espigons, dics, regeneracions però si no hi ha sediment i es construïx molt a prop, al final la mar es va menjant poquet a poc la platja’. Estes obres poden protegir un tram, però alteren el transport d’arenes i desplacen l’erosió a altres punts, degradant barreres naturals com a dunes i aiguamolls que actuaven com a escut.
El canvi climàtic ja comença a notar-se, encara que el seu pes encara conviu amb les inèrcies de l’urbanisme i la gestió del sediment. El mateix Ortega admet que ‘es podria començar a dir que està començant a actuar una miqueta la pujada del nivell de la mar a conseqüència del canvi climàtic però apuntaria principalment a les dos raons anteriors’. Planteja que revertir l’ocupació de la primera línia reduiria el risc, si bé és una mesura de difícil execució pel seu cost social i econòmic; a més, cada nova intervenció rígida modifica la dinàmica i pot generar efectes indesitjats a mitjà termini.
Costa naturalitzada i estàndards més exigents
Des de l’ecologisme se subratlla que el litoral s’enfronta a ‘dos factors: un crònic i un altre puntual’. La portaveu de Greenpeace, Elvira Jiménez, al·ludix a la pujada del nivell de la mar i a esdeveniments meteorològics més severs com el component puntual que dispara els danys en episodis de temporal, especialment on l’urbanisme ha comprimit la costa i ha interromput els règims de sediments. En eixes condicions, una costa molt urbanitzada és menys resilient, perd dunes i aiguamolls i veu més infraestructures exposades a la inundació i a l’erosió.
La recepta que proposen els experts passa per retornar espai als sistemes naturals perquè facen de matalàs: permetre el flux d’arenes, recuperar cordons dunares i renaturalitzar trams on siga viable. Jiménez insistix que ‘si tinguérem una costa més sana, més naturalitzada, seria més resilient i hi hauria un menor impacte dels esdeveniments meteorològics extrems’. A curt termini, això implica limitar noves obres rígides en primera línia i prioritzar solucions que treballen amb la dinàmica del litoral, no contra ella.
L’àmbit professional de l’arquitectura coincidix en la necessitat d’elevar les exigències. El degà del Col·legi d’Arquitectes de Madrid, Sigfrido Herráez, considera que uns certs desenrotllaments han quedat ‘obsolets’ i que els coeficients de seguretat ‘haurien de ser molt superiors’ per a resistir temporals. Reclama ‘una bona anàlisi i planificació estructural’ abans de construir, de manera que les estructures suporten ‘determinades agressions de l’atmosfera com a pluges, vents’. Això suposa revisar passejos marítims, murs i obres de contenció, adaptant-los a escenaris de major onatge i cota de la mar.
Un informe elaborat en 2024 per diversos centres d’investigació ja assenyalava una combinació d’amenaces sobre la costa espanyola: erosió accelerada, menor aportació d’arenes per preses i embassaments, ascens del nivell de la mar i efectes destructius dels temporals. Els episodis recents no fan sinó confirmar que, sense sediments i amb la costa rigidizada, cada borrasca retalla un poc més la platja i acosta la mar a les infraestructures.
