Miquel Alberola firma ‘Aquest jo que soc jo’, presentada com la biografia més completa de Raimon. El volum proposa una mirada omnicomprensiva que recorre la seua trajectòria des del primer recital fins a l’últim i il·lumina com es forja la seua veu en un camí travessat per la censura de la dictadura i per una democràcia posterior condescendent amb el llegat franquista.
Per a l’editor Joan Carles Girbés, el llibre naix amb la voluntat de fer justícia i reivindicar l’aportació del cantautor a una cultura, una llengua, un país i unes conviccions. El mateix Alberola, amb llarga experiència en El Temps i El País, subratlla que Raimon encarna una resistència creativa i ho definix, citant a Joan Fuster, com un clàssic viu que, encara que no estiga de moda, sempre és d’actualitat.
Un retrat omnicomprensiu
Alberola aborda una figura complexa amb el que descriu com un intent de crònica omnicomprensiva amb molt primer pla i amb gran angular, desentranyant la personalitat del músic i el context que la va modelar. L’eix que travessa el relat és la fidelitat de Raimon a la seua llengua: sempre va cantar en català, una llengua sense estat que en aquells anys era desacreditada i perseguida, la qual cosa va dificultar la seua difusió i el va obligar a obrir-se pas amb criteris estrictament artístics i cívics.
‘En aquella època no es cantava en català, era una cosa folklòrica’, recorda l’artista, que diu estar ‘molt content’ amb la publicació. Retirat des de 2017, compartix també el seu desencantament amb la conjuntura present: ‘estem governats per gent que no hauria de governar’, un malestar que, en el seu moment, va alimentar moltes de les seues cançons.
Segons l’autor, l’obra de Ramon Pelegero i Sanchis està a l’altura de Léo Ferré, Georges Brassens, Bob Dylan, Joan Baez, Leonard Cohen, Violeta Parra o Víctor Jara, amb la gran diferència que va alçar un cançoner íntegrament en català. ‘Raimon impulsa un esclat sociològic que impregna tota la societat. No és només un músic: tot el que fa té una repercussió en la llengua, en la literatura, en el moviment cívic i polític i influïx en el despertar d’un sentiment de pertinença i en la reconnexió de territoris que havien sigut separats per la força d’un estat centralista’.
Trajectòria, tensions i llegat
La biografia es deté en la seua complicada relació amb València: primer va ser menyspreat per la classe dirigent franquista i més tard pels governs del Partit Popular. ‘Des que el PP arriba al poder a València, Raimon canta més vegades a Madrid que en la seua terra’, comenta Alberola, una constatació que explica per què el músic va reforçar la seua presència fora.
Eixa pressió interna li va portar a forjar una carrera internacional amb parades emblemàtiques, com l’Olympia de París o una gira de 27 concerts pel Japó, un fet descrit com completament insòlit en la música en català. Esta projecció exterior va actuar com a vàlvula d’escapament i, al mateix temps, com a confirmació que la seua proposta connectava més enllà de les fronteres lingüístiques.
El llibre trenca a més amb la foto en blanc i negre: del primer impuls existencial, Raimon evoluciona cap a una complexitat harmònica que explora el R&B, el free jazz, el minimalisme contemporani, el pop o el rock. Eixe caràcter independent, subratlla l’autor, també li va generar una pressió asfixiant: ‘Raimon vivia entre un públic que li demanava més llenya i una dictadura que li podava tots els brots’.
Així i tot, el cantautor no va deixar d’escriure cançons d’amor quan s’esperava més reivindicació, es va avançar amb el primer disc dedicat a un poeta, Salvador Espriu, abans que Paco Ibáñez i Joan Manuel Serrat, i va refusar entrar en la política institucional malgrat assumir que el seu nom s’esborraria de molts actes públics. Raimon i Miquel Alberola presentaran ‘Aquest jo que soc jo’ este dijous en el Ateneu Barcelonès i el 5 de març, a València.



