La presència de filials multinacionals en un territori aporta molt més que ocupació, PIB i facturació. També introduïx una cultura empresarial que professionalitza els equips, eleva la formació, impulsa apostes a llarg termini i exercix un efecte tractor sobre proveïdors i clients. En la Comunitat Valenciana, empreses industrials i de gran consum mostren com eixe arrelament es traduïx en inversió, especialització i major competitivitat del teixit local.
En un fòrum empresarial amb directius de companyies i representants institucionals se subratlla que les dades avalen el seu pes en exportacions, ocupació i PIB, i que la mentalitat de llarg recorregut que porten estes firmes resulta determinant per a la resta de l’ecosistema. S’incidix, a més, en la responsabilitat de les grans plantes per a vertebrar cadenes de subministrament, fer costat a empreses més xicotetes i consolidar negoci local, no sols a través de vendes sinó també mitjançant col·laboracions i patrocinis amb impacte social.
Un exemple és la planta de begudes a Quart de Poblet, que genera quasi 700 milions d’euros de valor afegit brut en la Comunitat, un 0,47% del PIB regional. La instal·lació sosté 460 ocupacions directes i al voltant de 10.500 indirectes al llarg de la seua cadena de valor, amb més de 31.000 clients a la regió. Amb arrels locals des de 1954, la companyia manté la vocació de ser un actor rellevant allí on opera i de contribuir més enllà del compte de resultats, reforçant la seua llicència social per a operar amb ocupació de qualitat i solucions d’aprovisionament en el territori.
Cadena de valor i formació
A més d’haver duplicat la seua capacitat productiva en els últims anys, l’empresa manté acords amb universitats de les tres províncies i participa en escoles de negoci de referència. L’objectiu és alinear els perfils formatius amb els llocs més demandats i accelerar la incorporació de talent, un pas lògic quan les necessitats tècniques evolucionen i els processos exigixen major qualificació.
En el sector ferroviari, la planta d’Albuixech d’un fabricant de trens opera amb 2.730 empleats, dels quals 500 són enginyers dedicats a disseny i desenrotllament, i genera unes 8.000 ocupacions indirectes. L’ambició declarada és dissenyar i fabricar íntegrament en la factoria, la qual cosa requerix una xarxa sòlida de proveïdors locals: hui supera els 300, amb una facturació conjunta aproximada de 300 milions. La companyia assenyala dificultats per a trobar personal especialitzat, la complexitat d’homologar vehicles en cada baula de la cadena i la falta d’adequació d’uns certs itineraris de Formació Professional, com a soldadura, a les exigències reals de la seua indústria, al que se suma el cost del material docent.
Per a cobrir eixa bretxa, va crear un centre de formació dins de la planta amb una inversió de 2 milions per a impartir cicles d’FP dual en soldadura, mecatrònica, electricitat i pintura. La iniciativa garantix un flux de nous professionals amb les qualificacions requerides i potència l’aprenentatge continu de la plantilla. L’empresa també impulsa una càtedra universitària específica a la Universitat Politècnica de València, reforçant el vincle entre fàbrica, acadèmia i ocupabilitat.
Competitivitat, territori i efecte tractor
Des de l’administració autonòmica es destaca que, més enllà de les xifres, les grans companyies aporten cultura de gestió i capacitació en formar a comandaments i plantilles. Casos emblemàtics han demostrat com l’arribada d’una multinacional pot irradiar activitat i provocar l’aparició d’un ecosistema auxiliar, des de l’automoció fins a la logística. El Port de València, fins i tot sense ser empresa, exemplifica este efecte per la seua capacitat d’arrossegament en innovació i servicis. La instal·lació de noves inversions industrials, com una gigafactoria de bateries a Sagunt, reforça eixe moviment en enviar un senyal d’estabilitat i compromís amb el territori.
L’entorn regional es descriu com a obert i favorable, i el govern autonòmic expressa la seua voluntat de facilitar marcs còmodes que permeten a les companyies desenrotllar la seua activitat amb uns certs avantatges competitius enfront d’altres regions. Es defén, a més, la conveniència de despolititzar l’empresa pel seu paper com a generadora de benestar.
També es posa el focus en la competència interna entre plantes d’una mateixa marca, que obliga cada centre a demostrar productivitat, control de costos i capacitat de desenrotllament de l’ecosistema local. En eixa decisió influïxen variables com el preu del sòl, l’estabilitat reguladora, la disponibilitat de talent i el diàleg social, factors que contribuïxen a una baixa conflictivitat laboral i que pesen en l’elecció d’ubicacions i ampliacions.
La preocupació per la productivitat i la competitivitat és compartida. Eixa pressió no es limita a la rivalitat entre companyies: també opera dins de cada grup, comparant resultats de plantes situades en diferents països o regions. Per a les economies locals, este context pot traduir-se en més formació, major especialització de proveïdors i estàndards operatius més exigents, sempre que existisca col·laboració públic-privada i un esforç sostingut en qualificació.
