París redescobrix des d’este dimarts el cinema de Luis García Berlanga amb el major cicle dedicat a la seua obra fins a la data a França, quinze anys després de la seua mort. La Galeria Nacional del Jeu de Paume, al Jardí de les Tullerías, acull una programació que combina projeccions i col·loquis fins al 23 de novembre i que busca acostar a noves audiències l’humor feroç i el retrat col·lectiu que definixen la seua filmografia.
Un retrat feroç de l’Espanya franquista
L’obertura és a càrrec de ‘El botxí’ (1963), elecció que subratlla la vigència de l’autor i l’abast de la seua sàtira. A continuació es veuran títols com ‘Els dijous, miracle’ (1957), ‘Benvingut, Mister Marshal’ (1953) o ‘Calabuch’ (1956), obres que prolonguen en la pantalla la tradició de l’esperpent: una mirada deformada pel grotesc per a revelar l’essencial. Eixe enfocament li va permetre satiritzar l’Espanya franquista des de dins, fins al punt de ser titllat de mal espanyol per la dictadura. ‘Berlanga, inspirat pel neorealisme italià, desvia els codis de la comèdia per a revelar millor les contradiccions d’un règim autoritari i rígid’, ressalten des del Jeu de Paume.
El dispositiu còmic de Berlanga —humor negre, situacions corals i una posada en escena mil·limètrica— funciona com un espill social on ningú queda indemne. La densitat de diàlegs i el ritme dels repartiments corals espenten a l’espectador a una atenció activa, tret que explica en part l’etiqueta de cinema difícil fora de l’entorn hispà. ‘És un cinema també molt difícil perquè es parla molt’, admet José Luis García Berlanga, fill del realitzador.
El mateix García Berlanga considera que l’elecció de ‘El botxí’ per a obrir la retrospectiva és especialment pertinent, perquè és ‘una obra mestra absoluta‘. Per a ell, la iniciativa és ‘un orgull’, més encara si es té en compte que, malgrat el reconeixement europeu que el seu pare va aconseguir en els anys 50 i 60 —incloses tres seleccions en el Festival de Cannes—, a França no s’havia articulat fins ara un reconeixement d’esta envergadura. El cicle ordena eixa memòria i facilita una entrada al conjunt de la seua obra, des dels primers títols dels 50 fins a etapes posteriors com ‘L’escopeta nacional’ (1978) i ‘La vaquilla’ (1985), on s’aprecia l’evolució d’Espanya en paral·lel a un llenguatge cinematogràfic absolutament personal.
El fill del director subratlla que les pel·lícules no sols conserven el seu pes històric, ‘sinó també divertides’, malgrat ‘el terrible que és’ el que compten. ‘Hui han passat 50 o 70 anys i t’ho continues passant bé quan les veus, siguen en blanc i negre, siguen dels anys 50, siguen dels anys 60… És un cinema com els clàssics, com Billy Wilder’, resumix, apuntant a una vigència que transcendix generacions i formats.
L’altra faceta literària
En paral·lel a la filmografia, el Jeu de Paume presenta la labor del cineasta com a codirector de la col·lecció de literatura eròtica El Somriure Vertical, un pont amb França a través d’autores com Jean de Berg, Alina Reyes o Emmanuelle Arsan. ‘El meu pare va ser un gran erotòman, li encantava l’erotisme i la pornografia, perquè deia que la distinció entre una cosa i una altra era plenament administrativa: amb què et multen i amb què no. I per tot el món es va fer una biblioteca meravellosa’, recorda José Luis García Berlanga. Eixa afició va cristal·litzar en la seua col·laboració amb l’editorial Tusquets, al costat de Beatriz de Moura, a partir de 1977, i completa el retrat d’un creador que va saber explorar els límits entre el popular i el culte tant al cinema com en la literatura.
Eixa afició va cristal·litzar en la seua col·laboració amb l’editorial Tusquets, al costat de Beatriz de Moura, a partir de 1977, i completa el retrat d’un creador que va saber explorar els límits entre el popular i el culte tant al cinema com en la literatura.
