L’alegria pel resultat de la consulta, de fa un mes, als pares dels estudiants valencians de les primeres etapes educatives, en què esta llengua va resultar preferida en el conjunt de la Comunitat Valenciana, l’ha eclipsada de la notícia de la dràstica retallada al pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i en general a les subvencions a la promoció del valencià. I vistes les declaracions d’algun dirigent de Vox, hi haurà més retallades de quantitats destinades al foment d’esta llengua.
Eixa decisió contradiu, en part, l’article 3 de la Constitució, quan disposa que “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.”, i l’Estatut d’Autonomia de la CV prescriu que “S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”.
Rebaixar les ajudes a la promoció d’esta llengua és llevar-li protecció, tenint en compte que, encara que, des de fa més de quaranta anys, es llig i s’escriu més que mai, va arrere en l’ús social i en la transmissió generacional. Si a un idioma minoritzat com este se li lleven o rebaixen estímuls, cal pensar que als retalladors els falta interés per una senya d’identitat tan pròpia dels valencians, com és la seua llengua. Per a alguns, poc d’interés, i per a altres, gens, amb una ràbia contra el valencià que ratlla amb l’autoodi.
Per a que es mantinga i es recupere la parla valenciana calen mesures promocionadores de tot tipus, com les que han anat fent-se des de la Transició democràtica, però també altres de rang constitucional, com anem demanant, però és imprescindible també fomentar-la amb estímuls i incentius econòmics en general i finançar la institució normativa valenciana com correspon, i mai amb disminució d’ajudes.
Informe sobre el canvi d’accent en el nom de València
En estos dies és notícia també l’informe que l’Ajuntament de València ha encarregat al professor universitari i acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Abelard Saragossà, sobre la idoneïtat de l’accent tancat en el nom de la capital valenciana. Mai he entés per què les paraules València, què (pronom relatiu i interrogatiu), perquè, però, s’han d’escriure, obligatòriament, amb accent obert, sent aixina que en la variant valenciana de la llengua els fem tancats. I el mateix ocorre amb sèrie, època, i algun més.
Pareix que el motiu és per a evitar una excessiva discrepància amb les altres varietats de la llengua compartida. Però discrepàncies n’hi ha moltes i de molts tipus que tenen reflex en l’ortografia i en la morfologia normatives.
Pel que fa a l’accent, tenim les parelles aprén/aprèn, aparéixer/aparèixer, café/cafè, conéixer/conèixer francés/francès, terratrémol/terratrèmol. Tenim les variacions en vocals, febra/febre, nàixer/néixer, redó/rodó, taxiste/taxista. taure/treure; en consonats o sense com flegma/flema, flegmó/flemó, hòmens/homes, jóvens/joves i moltes més. I no per això es trenca la unitat de la llengua, de la mateixa manera que no es trosseja l’idioma cervantí perquè a Argentina diuen colectivo, cuadra i carnal a autobús, manzana i hermano, com diem quan parlen en castellà ací.
Alguns han criticat a Abelard Saragossà per acceptar l’encàrrec de l’Ajuntament de València, per estar governat pel Partit Popular i Vox, però el professor i acadèmic Saragossà proposa eixa grafia des de fa molts anys, en els seus llibres i en propostes públiques per a entitats i partits polítics, sobre l’accent i sobre molts altres aspectes de la normativa artificiosa que tenim. I si eixe encàrrec, concret, li l’haguera fet el govern del Botànic, o qualsevol institució governada pel PSPV-PSOE, Compromís, Sumar, Podem o qualsevol altre, no hauria dubtat a acceptar-lo. Saragossà està en la tasca d’argumentar i fer propostes per un patró lingüístic practicable, natural i identificador per a valencianoparlants i valencianoaprenents, que elimine inseguretat en els usuaris d’esta llengua, com ocorre amb el model de valencià de llibre, heretat del noucentisme elitiste. I Valéncia amb accent tancat, ja que els tenim, forma part d’eixe valencià real i natural.
Ocorre que la filologia és una disciplina, rama del saber o ciència molt susceptible d’esdevindre creença o dogma quasi religiós, amb els corresponents messies pontificant sobre les ‘veritats’ lingüístiques, sense demostracions ni argumentacions en molts casos. Ja em diran per què aixina, apretar, anegar, avort, baix de, divorç, mànega, metja, periodiste, tuberia, xillar i més dos mil paraules o expressions que, des de temps immemorial, diem els valencians, s’han considerat incorrectes, col·loquials o secundàries per l’“autoritat lingüística” establida en l’ensenyament del valencià.
