La nostra llengua ha tingut i té una gran capacitat per a generar diferenciació de gènere, masculí i femení. Pareix que eixa distinció es va introduir en el nostre llenguatge ben prompte. En primer lloc, tenim els femenins dels colors blau, gris i verd, com “La mar blava”, “La cendra és grisa”, “L’herba tendra sempre és verda”. Colors que en la llengua veïna només són masculins: azul, gris i verde. Fort i trist tenen en valencià els femenins forta i trista, que en castellà queden unificats en fuerte i triste. Com ocorre amb caliente i valiente, que en la nostra llengua tenim calent/calenta i valent/valenta. I comptem també amb el desdoblament en -iatre i -iatra, que té el significat original, del grec iatrós, ‘metge’, en els dos gèneres, com fisiatre/fisiatra, foniatre/foniatra, geriatre/geriatra, pediatre/pediatra i psiquiatre/psiquiatra i algun altre, mentres que en l’idioma veí l’acabament només és en a per als dos gèneres fisiatra, foniatra, geriatra, pediatra i psiquiatra.
La parla valenciana també té parelles amb els dos gèneres que en la variant catalanooriental de la llengua s’unifiquen en un. Per exemple, l’adjectiu lluent, ‘brillant, llustrós, lluminós radiant, resplendorós’. En el parlar valencià tenim el femení lluenta, “Té la cara molt lluenta i llustrosa”. Hi havia la dita “Rei vestit de budell, l’espasa lluenta i el *sombrero vell”. En els diccionaris que més prompte reflectixen la parla catalanooriental, el lluent que brilla no té femení, i la paraula lluenta hi apareix però denomina el lludrió, que és una espècie de rèptil. Un cas paregut és el del també adjectiu pudent, que significa ‘que fa pudor’, i si allò que fa pudor és carn, diem que “la carn està pudenta”. Metafòricament, si un home té mal geni, podem dir que és pudent. I si és senyora o senyoreta direm que és una dona o xica pudenta”. El femení en valencià que no falle. Però en la parla catalana, registrada en els corresponents diccionaris, una pudenta no és una noia ni una àvia malhumorada constantment, sinó un peix, dit també pàmpol pudent, i una classe d’insecte.
El Diccionari normatiu valencià registra tots eixos desdoblaments masculí/femení, que altres, castellans o catalans, no arrepleguen, però també alguns més com ara metja, que ja no és la dona del metge, diccionari en mà, sinó ‘dona que professa i exercix la medicina’.
Coent és una veu de distints significats, però en tots té femení en el parlar valencià, com registren el Diccionari normatiu valencià i altres reculls lèxics valencians. ‘Que cou, que irrita, que pica’, “La botifarra està coenta”, “M’he mossegat el llavi i el tinc ben coent”. Es diu també de ‘persones que pretenen ser elegants sense ser-ho, de mal gust, ridícules’, “Quant més s’arregla i més es pinta, més coenta va”.
I la prohibició normativa dels acabaments en -iste s’ha acabat. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua avala que pugam escriure i dir en discursos i parlaments formals socialiste, nacionaliste, pessimiste, cicliste, futboliste, conformiste, taxiste, pianiste i més de mil terminacions en -iste/ista. Ja era hora.
I un femení que pense que hauria de tindre caràcter normatiu, encara que, territorialment, no és d’ús general, és el de corrent quan esta veu és un adjectiu que acompanya un nom femení com “Cànters d’aigua clara i correnta”, “Llum i aigua ben correnta”, “La nostra delitosa i ben correnta parla”, “i ‘d’ús comú, habitual’, “Les malifetes eren moneda ben correnta”, com han usat Josep Pascual Tirado, Tomàs Escuder i Josep Franco i Giner, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià i també registra, com a nom, el Lèxic obert i flexionat del català.
