Les propostes dels sectors que veuen la necessitat de promocionar i establir un model lingüístic més acostat a la parla real i natural en valencià es veuen frenats pels grups conservadors dominants en determinats àmbits intel·lectuals.
Estos consideren que les propostes aperturistes o innovadores normativament vulgaritzen esta llengua. Paraules com ara almorzar, anegar, anou, bovo, gastos, llomello, navaixa, pleit, rabo, vullga, xanglot, usuals en la parla valenciana, serien vulgarismes i, per tant, rebutjables en un llenguatge formal i cult. Tenint en compte que les veus, expressions o formes usuals, bandejades del valencià acadèmic, més de mil, caldria concloure que el valencià és vulgar.
Però cal preguntar a qui pontifica sobre la vulgaritat d’esta parla per què també afonar, aixina, arrere, assentar-se, avant, baix de, cusc, metja, tapó, vore, vullc, xafar han sigut tractades de vulgars, col·loquials, secundàries o incorrectes, i els sinònims geogràfics enfonsar, així, enrere, seure, endavant, sota, cus (jo cus), metgessa, tap (tapador), veure, vull, trepitxar/aixafar, han sigut vistos com a formals o principals en la parla valenciana
Algú invoca el prestigi, les paraules o formes que prestigien una llengua com a motiu de preferència en un llenguatge formal, però ja sabem que el prestigi d’un idioma, també el d’un model lingüístic, té més a vore amb el poder econòmic, militar i polític del país o territori que té com a seua eixa llengua o patró lingüístic.
En els últims seixanta anys, l’idioma més prestigiós i potent del món ha sigut el del país més poderós econòmicament i militarment del planeta, l’anglés, llengua del poder dels Estats Units d’Amèrica. També passava això en el segles xvi, xvii quan Espanya era una potència militar comparada amb el potencial bèl·lic dels indígenes d’Amèrica, i va imposar el castellà. La llengua dels invasors sempre acompanya les armes reals. I en l’antiguitat, es va escampar la dita mare de les llengües occidentals, el llatí, que era l’idioma o la parla del país que més espases tenia.
El prestigi d’un idioma va de la mà de les armes bèl·liques o politicoeconòmiques que té o puga tindre el país que sosté eixa llengua. En el nostre cas, a banda d’haver-nos engolit històricament el “prestigi” del castellà amb armament real, també s’ha intentat establir l’estàndard català. Catalunya té més poder econòmic i polític que la resta de territoris d’este sistema lingüístic, i en conseqüència l’elitisme català, valencià i balear ha treballat per a que el patró o estàndard d’este domini lingüístic siga el basat en el català oriental-barceloní. El de aquest, asseure, enfonsar, endavant, enrere, homes, joves, metgessa, trair, trepitjar, veure, etc., paraules més usuals del català central, en detriment de les equivalents més usualment valencianes este, assentar-se, afonar, avant, arrere, hòmens, jóvens, metja, traïcionar, vore, xafar, etc.
Però Catalunya no té prou “armament” polític ni econòmic per a expandir el seu estàndard de llengua i això, entre altres condicionants, ha fet que eixe patró no s’haja establit en la parla usual valenciana.
Per a substituir la falta d’“armament”, l’elitisme ha recorregut a apropiar-se i sacralitzar la filologia com a religió dogmàtica o creença, amb els seus talibans, papes i bisbes o popes, i a considerar ciència la seua interpretació, de manera que la complicada normativa, procedent de l’elitisme noucentiste, és veritat religiosa o és científica. Però eixes “veritats” i eixes atribucions científiques no paren la baixada del valencià-català en l’ús social, ni abaixen els suspensos en les proves de coneixement de valencià. I encara que, des de fa cinquanta anys, gràcies a la política lingüística que s’ha fet, es llig i s’escriu més que mai en valencià, però en l’ús social i en la transmissió generacional esta llengua va arrere sense fre. Alguna cosa s’haurà de fer, a partir del marc i de l’aperturisme que ha caracteritzat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i a partir de les propostes de destacats lingüistes, com reformar la complicada normativa lingüística que tenim, per la inseguretat que provoca en els usuaris valencianoparlants o valencianoaprenents, i acostar la normativa a la parla natural. I, especialment, propiciar canvis en el tractament constitucional de ‘les altres llengües espanyoles’. Però d’això en parlarem en una pròxima entrega.
