La polèmica suscitada per la decisió de l’Ajuntament de València d’adaptar l’accent del nom de la ciutat a la pronúncia pròpia de la parla valenciana ha demostrat com de fàcil és que un signe, una paraula, un fet, un concepte, una bandera, un sentiment identitari, erigits en símbols, puguen crear o remoure enfrontaments de persones o grups, apel·lant a les emocions i a les creences, amb independència de raons i arguments.
La qüestió de l’accent, obert o tancat, sobre el nom de la capital valenciana, és matèria filològica. La filologia és una ciència o rama del saber susceptible de ser presa com una religió dogmàtica, com una creença o doctrina, quan una llengua és utilitzada per raons polítiques, ideològiques o identitàries, com a acompanyant d’un exèrcit o d’un poder econòmic o polític d’un país per a ocupar-ne un altre o conquistar un espai cultural o econòmic d’un altre. Això ha ocorregut des de temps immemorial en les expansions-invasions, com ara en la Roma, l’Espanya, la França, l’Anglaterra, el Portugal imperials, i internament, en l’expansió del francés jacobí de París i del castellà en detriment del valencià-català, eusquera, gallec i algun altre parlar. A banda, nosaltres els valencians tenim la llengua compartida amb Catalunya, Illes Balears, Andorra i altres perifèries d’esta llengua, com a espais d’enteniment i també de conflictes identitaris i lingüístics que comporta eixa compartició.
La qüestió de la controvèrsia respecte a l’accent de València ha esdevingut conflicte a conseqüència del diferent criteri entre dos corrents de model lingüístic: el que veu la necessitat d’ajustar pronúncia i grafia, com a element de facilitat i seguretat en l’escriptura i el que, en nom de la unitat de la llengua, postula que s’accentue com va disposar l’autoritat lingüística catalana, fa
més de cent anys, i disposa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el cas concret de València i altres espais lingüístics, és a dir, obert. Ocorre també amb què, perquè, per a què, però, etc., que discrepen entre la pronunciació i l’accent gràfic.
El primer i principal criteri en la fixació de l’ortografia dels topònims és, o deu ser, la forma oral en què pronuncien eixe nom els residents d’eixe lloc o pròxim a ell. És la forma llògica. Per això, l’Institut d’Estudis Catalans va avalar el canvi de l’accent gràfic de la Sénia, poble de la comarca catalana del Montsià, de greu a agut, a petició de Ajuntament d’eixe municipi. Perquè aixina ho diuen els seniencs i senienques i la gent de la redor. I per això, segurament, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va donar l’aval a l’Ajuntament de l’Énova, en 2021, per a aprovar el nom del poble amb accent agut, com el pronuncia la gent enovera i dels voltants. Encara que en 2016 i recentment, en un comunicat, la institució normativa valenciana va avalar i avala, ara també, València amb accent obert.
Per què eixe canvi? Els usuaris d’esta llengua ho hauríem de saber. La posició favorable a l’accent gràfic obert és més política i ideològica que lingüística, ja que ignora el principal criteri pel qual es fixa l’ortografia del topònims, és a dir, la pronúncia, com diem. I és un menyspreu a eixa pronunciació valenciana. Potser no seria un despreci si, consensuadament, s’acceptaren les dos maneres: en la variant catalana, València, i en la valenciana, Valéncia. Tenim moltíssimes paraules, que figuren en els diccionaris, que tenen una forma amb signe tancat i una altra amb obert, com ara aparéixer/aparàixer, aprés/après, comprén/comprèn, sorprén/sorprèn; comparéixer/comparèixer conèixer/conèixer, convéncer/convèncer, véncer/vèncer; alabés/alabès, albanés/albanès, anglés/anglès, arnés/arnès, corprés/corprès, distés/distès, francés/francès, lleonés/lleonès, pagés/pagès, palés/palès . També tenim veus que normativament poden ser amb a o amb e, com febra/febre, clavill/clevill, nàixer/néixer o taure/treure, segons s’use la variant valenciana o la catalana, i no per això la llengua compartida se secciona. De la mateixa manera que no se secciona el castellà perquè els argentins diguen carnal, colectivo i cuadra i en el castellà peninsular es diga hermano, autobús i manzana (de cases).
La filologia no és una religió
Repetisc que la filologia no és una religió, ni una creença. La normativa que tenim no és una veritat sagrada, com pareix que ha volgut fer-nos creure l’elitisme lingüístic. Teníem vora cent accent diacrítics i ara en tenim només quinze, i en sobren més de la mitat, i no s’ha afonat la ‘normativa consolidada’ ni cap cosa de la llengua. La campanya muntada contra Abelard Saragossà pels posseïdors de la veritat lingüística, pel seu informe a favor de l’accent tancat sobre Valéncia, sembla una persecució inquisitorial per desviar-se de la veritat revelada.
El que proposa el professor Saragossà és anar fent un valencià normatiu assumible i practicable, des de fa molts anys, des de la parla natural, des de la investigació i des del respecte a la normativa, amb propostes d’eixamplar-la. La seua posició respecte a l’accent gràfic de la capital valentina és un xicotet exemple d’eixa labor rigorosa i didàctica.
El valencià-català com a sistema lingüístic minoritzat deu tendir a simplificar molts aspectes de la normativa, com ha vingut fent l’AVL, però aprofundint en eixa tasca i llevar la complexitat i la dificultat innecessària de la normativa heretada del noucentisme barceloní.
Crida l’atenció que molts dels que reivindiquen ara l’autoritat de l’AVL, abans la ‘ningunejaven’ i la ignoraven. També és curiós que s’invoque la necessitat de deixar la llengua fora del debat
politicoideològic i d’utilitzar-la políticament, quan són els primers a utilitzar-la amb finalitats ideològiques i polítiques. Clar que cal deixar-la fora de les batalles polítiques, però tots, de tots els colors polítics. I fa falta un nou pacte de tots els partits de les Corts i d’altres sectors per a refer els consensos que es van aconseguir amb l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un pacte trencat per una part del govern del Botànic i rematat pel Consell actual, amb l’especial inducció de l’extrema dreta, en la seua línia d’estrangular les diversitats, per mitjà de retirar les ajudes a l’AVL i llevar altres formes de protecció del valencià. Si es van fer dos pactes molt importants entre dreta, esquerra i centre per esta llengua, igual es pot aconseguir-ne un altre, que és necessari, perquè l’ús social del valencià va reculant sense parar. La política lingüística deu ser transversal o no serà. I sectors favorables n’hi ha, a un costat i a un altre. A vore si és de veres.
