Un estudi recent defén que per a combatre el antigitanismo i la desafecció del poble gitano amb la societat és clau un sistema educatiu integrador i respectuós amb els valors de cada comunitat. El seu autor, Juan Jarque, primer gitano doctorat en Història Contemporània per la Universitat Jaume I, sosté que, malgrat sis segles de presència a Espanya, persistixen estereotips alimentats pel desconeixement i percepcions superficials sobre esta minoria.
Educació integradora contra estereotips
La proposta passa per integrar la història i les aportacions del poble gitano en la narrativa general de la història d’Espanya i, alhora, protegir la seua identitat cultural. Incloure estos continguts en el currículum i en la vida escolar ajuda a desmuntar prejuís, normalitza la diversitat i facilita que totes les comunitats compartisquen un mateix espai cultural, polític i social. Quan l’alumnat aprén a reconéixer la pluralitat del país, disminuïx la desconfiança mútua i es reforça el sentiment de pertinença.
Eixe enfocament educatiu implica treballar competències interculturals, revisar materials didàctics que consoliden clixés i promoure metodologies que donen veu als qui històricament han quedat al marge. També suposa dotar a docents i centres de ferramentes per a gestionar la diversitat amb respecte, de manera que el reconeixement identitari no es veja com una cessió, sinó com una oportunitat per a la convivència.
L’estudi destaca senyals d’avanç que espenten en eixa adreça: campanyes del moviment associatiu que milloren la imatge pública del poble gitano, matrimonis mixtos que afavorixen trajectòries educatives més llargues i l’Estratègia Nacional per a la Igualtat, Inclusió i Participació del Poble Gitano 2021-2030, que marca un marc d’acció comuna. Amb estos elements, l’autor veu marge per a l’optimisme si se sostenen en el temps i es traduïxen en mesures concretes.
Història i causes d’una discriminació persistent
La investigació doctoral de Jarque reconstruïx la història de famílies gitanes a la província de Castelló des del avecindamiento forçós de 1739 fins a 1978, quan la Constitució va reconéixer la igualtat davant la llei. Al llarg d’eixe període es van succeir pelegrinatges, assentaments, expulsions, reubicacions i persecucions, amb normatives de control que van generar rebuig social. Eixe passat ajuda a explicar la distància actual entre part de la comunitat gitana i les institucions, així com la pervivència de tòpics.
Sobre esta base, l’autor subratlla que la superació del antigitanismo requerix un doble moviment: d’una banda, una societat que abandone estereotips i reconega la diversitat interna del poble gitano, lluny de simplificacions; per un altre, una major implicació gitana en l’esfera pública. Assenyala la necessitat d’elevar la participació social i política, en un context de baix índex de vot i presència quasi inexistent en partits, la qual cosa limita la representació i la capacitat d’influir en decisions que afecten de ple a esta minoria.
L’estudi conclou que la col·laboració entre representants gitanos i administracions públiques és decisiva per a millorar la imatge social i eixamplar les vies de participació. Convertir en pràctica quotidiana el principi d’igualtat, assentat des de 1978, exigix polítiques educatives coherents, espais de diàleg i una implicació activa de tots els actors perquè el reconeixement legal es traduïsca en igualtat efectiva.