En el Diccionari normatiu valencià abunden les entrades de paraules més pròpies de la variant catalana de la llengua, com néixer, treure, febre, com a formes secundàries de les nostres nàixer, traure, febra; i també les de veus amb la lletra e accentuada de les dos maneres, en accent tancat i en obert, com en aparéixer/aparèixer, comparéixer/comparèixer conéixer/conèixer, convéncer/convèncer, véncer/vèncer; anglés/anglès, arnés/arnès, francés/francès, lleonés/lleonès, etc., segons s’use la variant valenciana o la catalana, i no per això la llengua compartida se secciona.
Pose estos exemples davant del problema que tenim amb la direcció de l’accent gràfic sobre el nom de la capital valenciana. Seria convenient que s’intentara un acord que fera desaparéixer o diluir l’enfrontament suscitat per eixe assumpte. Un acord que, en primer lloc, ajornara, de moment, la decisió de canvi de l’accent i de l’adopció del nom en bilingüe. Seguidament, estaria molt bé que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua indicarà la genuïnitat i el caràcter procedent de la grafia Valéncia, per adir-se amb la pronúncia i per usos històrics i actuals, com testimonia també el Corpus Informàtic del València. Tot al costat de la forma València en el Diccionari normatiu valencià, com ocorre amb les veus mencionades al principi, com a exemple de les dos maneres d’accentuar una paraula, per a dos variants de la mateixa llengua. I que el nom de la ciutat, per decisió municipal, continuara sent només en valencià, com argumentava en la columneta del 25 de juliol en este mateix diari, “Per què l’Énova sí i Valéncia no?
En el cas de l’aval a l’Ajuntament de l’Ènova per al canvi de l’accent no hi va haver problema, que se sàpia. En el cas de València juguen més factors, polítics, ideològics, però acceptar les dos formes no crec que es desfera res. En 2016 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar donar suport a la proposta de l’Ajuntament del Cap i Casal. Ara podria fer-ho també a la proposició del mateix ajuntament. Potser és una contradicció, però en la normativa n’hi ha moltes, de contradiccions i no per això s’afona res.
Ja sé que dec pecar d’ingenu, però com en la màxima de la Revolució francesa de maig del 68, “Sigam realistes, demanem l’impossible”. Si una contradicció normativa lingüística servix per a llevar ferro a un fort enfrontament públic, benvinguda siga.
Amb independència del tema de l’accent, estem vivint una confrontació per decisions del govern autonòmic que afecten seriosament la protecció i ús del valencià, com la dràstica disminució de les subvencions a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, mesures restrictives en l’àmbit educatiu i disminució del valencià en À Punt. Decisions que, juntament amb la baixada sense fre del seu ús social, demanen un nou pacte pel valencià com els que es van fer amb motiu de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en 1983, i de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en 1998, pactes en què van intervindré els partits de dretes i d’esquerres; en el primer, amb govern del PSPV-PSOE i en el segon, del PP.
Un pacte transversal necessari
Eixos pactes transversals, però de caràcter permanent, tornen a fer falta, atesa la polarització que estem sofrint en matèria lingüística, després trencament del consens per part de l’àrea de política lingüística del govern del Botànic i rematat ara pel govern autonòmic actual, induït per l’extrema dreta, enemiga de totes les diversitats i diferències. És menester un pacte transversal que el signen el PP i el PSPV. Sense transversalitat i sense la participació d’una banda i l’altra de l’espectre polític, la pervivència del valencià no serà molt llarga. Gent disposada n’hi ha en les dos parts. En la consulta a les famílies dels alumnes en febrer-març d’enguany, molts i moltes votants o afiliats de dretes van votar a favor del valencià, si ens atenem als percentatges de votació.
I clar que s’ha de refermar que la institució normativa del valencià és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, encara que s’ha vist menyspreada i ‘ningunejada’ pels sectors essencialistes fins a fa poc, els mateixos que ara invoquen la seua autoritat, però sense usar ni acceptar les més de mil aportacions del valencià genuí i de nombrosos neologismes fetes per la institució normativa valenciana.
Els i les que estem pel foment i conreu d’un valencià correcte, però assimilable, practicable i acostat a la parla natural, escrivim i escriurem d’acord amb la normativa de l’AVL, llevat d’alguna llicència que ens pugam prendre, com en totes les llengües, però això no ha d’impedir, com alguns proclamen ara, que en fòrums i en mitjans públics es facen crítiques i propostes per a que l’AVL i altres instàncies normatives les accepten en diccionaris o llibres d’estil. Com ocorre a Catalunya, que a més del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, les publicacions de l’Enciclopèdia Catalana i el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, són fonts lingüístiques també per a escriptors, periodistes, professors, etc. Als que invoquen que no es debaten temes lingüístics en els mitjans públics els convindria llegir el llibre Canvi d’agulles, ‘Per un català més ric, àgil i senzill’, deu articles de deu escriptors i lingüistes catalans, ben acreditats, on critiquen aspectes de la normativa i proposen canvis i reformes, com diu el subtítol. Això mateix proposa Abelard Saragossà, molts altres i jo mateix, pel valencià.