Està vist que ser valencià no és gens fàcil per les diferents visions identitàries valencianes i la dificultat d’arribar a un espai d’unió sobre què som. Virtuts i elements culturals distintius i comuns no ens en falten. Deia Alejandro Mañes, economiste, escriptor i columniste, fa uns quants dies en l’article “El puzzle particular” (Levante-EMV, 16-9-25), “La necessitat de trobar-nos nosaltres mateixos suposa acceptar-nos com som, per a no buscar com no som… en busca d’una consolidació d’un teixit social elaborat a partir de l’acceptació de les nostres particularitats”.
La nostra llengua i les seues interpretacions figuren entre les nostres particularitats, amb les seues visions diferents que duren anys i panys. La filologia hauria d’haver superat eixes divisions. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) es va crear, entre altres motius, per a superar eixes diferències, i en els primers 15/16 anys va fer un treball encomiable, però el ninguneig que va sofrir i el sectarisme del grup responsable de Política Lingüística del govern del Botànic, el consens aconseguit entre els partits parlamentaris es va trencar i ara tenim una política prou agressiva contra els usos socials i públics del valencià per part del govern autonòmic, i contra l’AVL, induït principalment pel partit d’extrema dreta, Vox, amb l’aquiescència i aprovació del partit governant, Partit Popular, el mateix que va dirigir la creació de l’AVL, amb el consens del PSPV.
Deia que la filologia, com a ciència que estudia la llengua i la literatura d’un poble, hauria d’haver contribuït a superar les diferències visions d’esta llengua, via AVL, principalment, que per això es va crear, però també amb la contribució dels departaments pertinents de les universitats, però eixa rama del saber lingüístic és, com altres rames/disciplines de les lletres, sobretot, susceptible d’esdevindre creença i religió dogmàtiques, amb el seu papat i vicaries, com ocorre en la nostra, amb una normativa massa postissa i artificiosa, com anem dient en estes columnetes.
Artificiositat agreujada en la variant valenciana per la inclusió preferent en el valencià llibresc i formal de centenars de paraules, expressions i formes alienes a la parla valenciana. A banda dels signes complicats, com l’apostrofació, les dièresis, els accents, els diacrítics, els guions i les excepcions, que caldria simplificar, perquè tot això crea una gran inseguretat en l’usuari, incloent-hi estudiants de filologia. Tot induït per l’elitisme o essencialisme lingüístic d’abans i d’ara. Situació que demana reformes de calat en la normativa, perquè, com deia, la que tenim no és cap credo ni veritat divina. No fa molt les dos acadèmies normatives oficials, l’AVL i l’Institut d’Estudis Catalans, acordaren, per separat, disminuir la xifra de paraules amb accent diacrític, de més de cent (segons algunes llistes) es passà a quinze, i incorporar paraules al codi normatiu, en el cas de l’AVL, més de mil, i no s’ha afonat res.
Ara, davant de la controvèrsia per l’accent de València, obert o tancat, hi ha qui diu que “Les qüestions normatives no han d’estar en el debat públic, sinó en mans dels experts, per tal d’evitar el conflicte”, “La llàstima és que eixa actitud en realitat amaga un immobilisme militant per a no canviar res, i l’únic que pretén és fer callar la dissidència filològica, mantindre el poder lingüístic i amagar les vergonyes”, com opina un amic crític amb l’essencialisme.
Parlant i pactant tot s’arregla
A més diu “El conflicte forma part dels grups humans i s’ha d’intentar resoldre’l: amagant-lo no es guanya res. La llengua és un fet social i no pots apartar-la i dominar-la al marge dels que la utilitzen, els que la parlen i l’escriuen, sense tindre’ls en compte”.
I és curiós que “Persones que ara diuen defendre l’autoritat de l’AVL han desconfiat durant anys de la seua tasca i, a cada incorporació d’una paraula o una norma diferent del model universitari, en privat han afirmat, pejorativament, que ‘l’AVL ho accepta tot’, com si eixe tot significara corrupcions, castellanismes i vulgarismes. En la pràctica, han esquivat el model de la institució”, afig l’amic mencionat.
Ara tenim i tindrem temps difícils per al valencià, la influència del partit de l’extrema dreta és nefasta per a l’ús normalitzat d’esta llengua. Per això, és absolutament necessari un nou pacte lingüístic en les Corts Valencianes que el subscriguen tots els grups parlamentaris o una majoria qualificada transversal, com en els anteriors pactes que donaren lloc a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Amb l’enfrontament actual la que ix perdent i accelerant-se la seua baixada en l’ús social és esta llengua. Parlant i pactant tot, o quasi tot s’arregla.
