El capità Manuel Lareo, del 2n Batalló de la Unitat Militar d’Emergències i al comandament de la 21 Companyia d’Intervenció amb base en Morón de la Frontera, va ser mobilitzat per la DANA a València i la descriu com ‘un escenari bèl·lic’, una impressió que li va retornar records de quan va estar a Kosovo en 2002.
Lareo recorda que el primer batalló a activar-se va ser el de València, per proximitat, per a iniciar immediatament rescats de persones, la prioritat en les primeres hores. Després, es van anar activant els altres batallons a mesura que l’emergència s’expandia. ‘A nosaltres ens van mobilitzar en dos subgrups tàctics distints, que són com dos nuclis, cada un d’ells amb un capità. El primer va eixir per a València en dia 30 amb uns cent hòmens i menys de l’endemà passat -van quedar arracades del que poguera passar a Màlaga on es desplaçava la dana-, vam ser l’altre grup, amb altres cent’, indica.
Operatiu i prioritats
La seua unitat va ser desplegada en el polígon de Loriguilla, en Riba-roja, una vegada finalitzat el rescat de persones vives, per a iniciar la busca de desapareguts. ‘Quan es va desbordar el barranc de Poio, que passa just al costat, era horari de treball i hi havia prou gent. Se’ns assigna una zona on s’esperava trobar desapareguts arrossegats pel corrent’, rememora. En eixe dispositiu, en el qual a més de la UME treballaven efectius d’altres cossos, es van trobar ‘diverses víctimes’.
Lareo subratlla que l’impacte sobre el terreny va ser molt distint al que es veia en pantalla. ‘La xifra de desapareguts disminuïa conforme augmentava la de víctimes‘, sosté, i admet que la imatge in situ els ‘va sorprendre moltíssim; per la televisió et fas una idea però fins que no eres allí físicament, no ho saps bé’. El relat encadena la seqüència habitual en estos episodis: primer salvar vides i estabilitzar punts crítics i, a continuació, obrir dispositius de busca i recuperació en zones on el corrent havia arrossegat persones i vehicles.
Força de l’aigua
El lloc de comandament avançat es va situar sobre una rotonda perquè ‘era l’únic lloc enlaire i al voltant corria l’aigua’. Des d’allí, el capità va veure ‘camions completament doblegats i com corria l’aigua pel barranc de Poio, em vaig quedar verdaderament sorprés per la força de l’aigua’. L’escena, per la quantitat de restes i la magnitud del mal, li va evocar escenaris de conflicte.
‘Recorde una anomenada a la meua dona i dir-li que tenia la sensació d’estar a Kosovo, com quan vaig estar en 2002, és a dir, un escenari absolutament bèl·lic‘, ressalta. ‘A mi em va sorprendre moltíssim i ja havia passat més d’un dia’. També descriu camions de gran tonatge ‘completament doblegats, com si ho haguera agafat algú amb dos mans, ho haguera retorçat; l’aigua havia de portar una força bestial per a fer això amb vehicles de semblant tonatge’.
El capità va romandre amb el seu grup a València des del 31 d’octubre fins pràcticament març de l’any següent. Assegura que ha intervingut en altres riuades, però gens comparable amb el que va trobar allí: ‘la força de l’aigua va haver de ser esborronadora; va haver de ser un verdader infern en el moment en què va ocórrer, no havia vist gens igual’. La duració del desplegament dona idea de la magnitud dels danys i del treball sostingut que va seguir als rescats, amb tasques de busca, suport i recuperació que es van prolongar durant mesos.
