El bomber del Parc Sud de València Jorge Ondo relata que el que més li impacta de la DANA de 2024 és ‘l’alba de l’endemà, amb la gent deambulant sense rumb i cotxes amuntegats per qualsevol part’. Va ser mobilitzat la nit del 29 d’octubre i, després de diverses jornades de treball, va participar en rescats, trasllats i suport a les zones més afectades.
Compte que va saber que ho anaven a mobilitzar en veure les primeres imatges de la riuada. Per a arribar al parc va haver d’eludir problemes en la V-30 i a Picanya, ja amb la nit molt avançada. Des d’allí li assignen Forn Alcedo, una de les pedanies més colpejades, amb un dispositiu dividit en dos: un equip per a l’abordatge del poble i un altre, el seu, en embarcacions unflables a rem amb dos bussejadors i un bomber de suport. L’objectiu era el rescat en superfície quan els carrers ja estaven completament negades, amb visibilitat limitada i corrents canviants.
Rescats a rem en Forn Alcedo
Els arriba l’avís d’una jove atrapada en la gasolinera de Forn Alcedo al costat d’una altra dona. ‘He passat per ací mil vegades i resulta dantesc’, resumix. Tarden a aconseguir-les perquè, de camí, es topen amb persones dins de cotxes, agarrades a fanals o refugiades en terrats, i fins i tot amb un camioner que desperta envoltat d’aigua sense eixida. Els rescatats són conduïts a un concessionari de cotxes amb primera altura, que funciona com a refugi improvisat, i des d’allí es van transferint a la Policia Local. L’entrada a la V-31 complica la navegació per la força del corrent i arriben a perdre el control de la barca per moments, encara que el recuperen en aproximar-se a la zona de concessionaris. Ondo admet que els rescats d’eixa nit són complexos i amb risc, però recalca que estan ensinistrats per a intervindre en estes condicions.
L’alba, el fang i les lliçons
Amb la llum del dia, el colp emocional és evident: ‘ens va pegar una baixada brutal; vam veure la magnitud de la tragèdia i la realitat del que passava’. A primera hora és enviat al Lloc de Comandament Avançat en el pont de la pedania de La Torre, on se centralitza la coordinació de recursos. Ja no queda aigua, però sí una capa de fang que dificulta els desplaçaments i evidència la força de la crescuda. En una rotonda de La Torre apareixen quatre cotxes, un damunt d’un altre; uns altres queden en arbres, fanals ou bloquejant patis. L’escena, recorda, semblava irreal. El que més li marca és l’alba a la Torre, amb persones deambulant sense rumb, rostres desencaixats, buscant a familiars i preguntant si vindria més aigua: va ser una desesperació, descriu; fins li va semblar ‘un atac zombi’. ‘Demanaven ajuda, preguntaven si venia més aigua; era una mica un poc fora de control. Eixa situació ens va sobrepassar, ens va cridar l’atenció i ens va desencaixar’.
Durant els 20 dies següents integra un grup de rescat aquàtic que pentina el riu en la zona de la V-30 i l’Albufera: primer des de Manises fins a Pinedo buscant desapareguts i possibles víctimes i, després, per tot el llac. En paral·lel, fan costat a una ONG de bombers i als dispositius de Sedaví i Alfafar, a més d’atendre el propi com a servici municipal: ascensors inutilitzats, garatges negats i acovardisques constants. La prioritat, explica, és garantir la seguretat, restablir servicis bàsics i descartar víctimes en àrees de difícil accés, amb un treball sostingut que alterna rastrejos i assistències per danys col·laterals de la inundació.
D’aquell episodi extrau una convicció: la DANA ha servit per a ‘ser millors persones’, ‘tindre una miqueta més d’humanitat’ i ‘pensar que ens pot tocar’. Per això demana ‘ser més responsables i més conseqüents’, ‘ser més cauts’ i ‘fer molt més cas a la informació que arriba’. Conclou que l’aprenentatge és compartit i transversal: ‘cada un ha d’estar en el seu lloc, en el que li competix’.
