Fa un any, la dana de València va desencadenar una resposta ciutadana extraordinària. Desenes de milers de persones van acudir a l’epicentre del desastre, primer pels seus propis mitjans, moltes a peu, i després de forma organitzada, per a donar suport a les tasques de neteja i ajuda bàsica.
Les imatges de columnes interminables de voluntaris creuant amb aigua, poals, pales i graneres la passarel·la rebatejada per la ciutadania com a ‘Pont de la Solidaritat’ van quedar fixades en la memòria col·lectiva. Aquells dies també van deixar escenes de caos: carrers coberts de fang, cotxes amuntegats per la força de l’aigua i registres històrics de pluja que van superar els 500 litres per metre quadrat.
Va resultar impossible quantificar amb exactitud la participació, però la percepció general la va situar al nivell d’altres grans mobilitzacions recents, com la resposta social durant la pandèmia de 2020 o l’esforç enfront del quitrà després del Prestige entre 2002 i 2003. La majoria de voluntaris van arribar des de la ciutat i la província de València, encara que amb els dies es van sumar persones de totes les comunitats autònomes i fins i tot de l’estranger. El seu empenyiment va oxigenar a unes institucions inicialment sobrepassades per la magnitud de la catàstrofe, amb al voltant d’un milió de persones damnificades en 89 municipis.
El primer, retirar el fang
En les primeres setmanes, la prioritat va ser buidar el llot que feia inviable la mobilitat i el dia a dia dels veïns. Sense eixa neteja no era possible accedir a vivendes, comerços o centres públics ni recuperar servicis bàsics; a més, el fang agreujava riscos d’insalubritat. A mesura que van avançar les jornades, la Generalitat, al costat d’altres administracions i ONG, va anar ordenant el gran cabal de mans disposades a ajudar per a guanyar eficàcia i seguretat.
L’arrancada no va ser senzill. Per a no interferir en rescats i emergències, es van imposar restriccions d’accés i es van dissenyar protocols específics per a l’anomenada zona zero del ‘tsunami’ d’aigua. Quan es van obrir corredors segurs, la Generalitat i la Plataforma del Voluntariat van coordinar a més de 22.000 persones que eixien en autobusos des de la Ciutat de les Arts i les Ciències amb destinacions definides i tasques concretes de neteja i suport humanitari, atenent les peticions d’ajuntaments desbordats per falta de recursos.
Després dels primers dies d’incertesa i objectius difusos, les ONG es van bolcar en el repartiment d’aigua i menjar. Moltes persones, especialment majors o amb mobilitat reduïda, no podien baixar al carrer per l’avaria d’ascensors, i el mal en comerços va complicar el proveïment. La xarxa de voluntariat va cobrir eixe buit immediat, complementant l’acció pública i arribant a portals i barris on més constrenyia l’ajuda.
Un milió de racions i 25.000 tones d’ajuda
Creu Roja, Alapar, Alacant Gastronòmica Solidària, Gastrònoma, l’ONG ‘Xefs solidaris’ i l’organització ‘World Kitchen’ del xef José Andrés van facilitar fins a un milió de racions de menjar calent, seguint protocols de distribució marcats per la Generalitat. Tretze centres logístics, cedits per empreses i sota supervisió autonòmica, van servir per a classificar i canalitzar donacions. Des d’allí van eixir més de 25.000 tones d’ajuda, sobretot menjar, aigua i material de neteja, evitant duplicitats i garantint que els lots arribaren als punts amb major necessitat.
En paral·lel, va continuar la retirada de fang en carrers i vivendes i el trasllat de més de 100.000 cotxes arrossegats pel desbordament del barranc de Poio o del riu Magre fins a llocs inversemblants. Eixa operació va ser clau per a buidar vies, recuperar la circulació i reduir riscos de seguretat, perquè molts vehicles bloquejaven accessos a servicis essencials.
La implicació de forces de seguretat de tot el país va ser constant, amb un paper destacat d’uns 400 efectius de la Unitat Militar d’Emergències, que van desplegar 120 vehicles capaços d’operar sobre terrenys negats i amb obstacles. A la resposta es va sumar ajuda internacional: bombers mexicans especialitzats en busca de víctimes i equips marroquins centrats en desembossar el clavegueram, la qual cosa va accelerar el drenatge i la recuperació de servicis.
La Generalitat va obrir un magatzem solidari, gestionat al costat de la UME i Creu Roja, que va resultar decisiu per a classificar materials i articular el seu repartiment per equips de voluntaris. Es van establir punts de distribució en ubicacions estratègiques del cinturó metropolità per a acurtar temps i cobrir barris amb accés difícil. A més, entitats com l’Associació Nacional de Fabricants i Exportadors de Mobles d’Espanya, la Fundació per al Foment del Desenrotllament i la Integració i Interioristas en Acció van organitzar donacions de mobiliari per a substituir estris inservibles, un pas necessari per a normalitzar la vida domèstica després de la inundació.
Eixe centre d’emmagatzematge i repartiment va continuar actiu durant tot l’any, en coordinació amb entitats socials i ajuntaments, amb l’objectiu d’atendre tant població prèviament en risc com als qui, després de la dana, van passar a considerar-se de ‘nova vulnerabilitat‘. La gran ona de solidaritat es va traduir així en una xarxa més estable de suport i en aprenentatges operatius per a respondre amb major rapidesa i orde en futures emergències.