En complir-se un any de la DANA que va colpejar València, el bomber del Parc Sud Jorge Ondo resumix la imatge que no oblida: ‘l’alba de l’endemà, amb la gent deambulant sense rumb i cotxes amuntegats per qualsevol part’. Va ser mobilitzat la nit del 29 d’octubre de 2024 i va participar en emergències durant els dies posteriors.
Va saber que ho activarien quan va començar a veure imatges del que ocorria. Ho van cridar perquè acudira al parc i va poder arribar ja avançada la nit pels problemes trobats en la V-30 i a Picanya, amb accessos complicats i trajectes que es van allargar.
Rescats a rem en Forn Alcedo
Li van assignar Forn Alcedo, una de les tres pedanies afectades. Es van organitzar dos grups: un per a abordar el nucli urbà i un altre, el seu, en embarcacions unflables que anaven a rem. Abans d’arribar, ja estava tot negat. El seu equip, amb dos bussejadors i un altre bomber, va ser mobilitzat per a rescats aquàtics en superfície.
La primera crida va ser per a rescatar a una xica que es trobava en la gasolinera de Forn Alcedo al costat d’una altra dona. Ondo, que coneix bé la zona, ho resumix amb una frase: ‘He passat per ací mil vegades i resulta dantesc’.
Van arribar tard perquè el camí es va convertir en un continu d’auxilis: persones atrapades en cotxes, enganxades a fanals o sobre terrats, i fins i tot un camioner que va despertar envoltat d’aigua i sense eixida. A mesura que els anaven rescatant els traslladaven a un concessionari amb una primera altura, un punt segur des del qual els van anar transferint a la Policia Local.
Els desplaçaments van ser especialment delicats per la força del corrent en entrar en la V-31. Va haver-hi un moment en què es va perdre el maneig de l’embarcació, encara que en aconseguir la zona dels concessionaris van recuperar el control. Els rescats d’aquella nit van ser complicats i amb risc, però estaven ensinistrats i preparats per a afrontar-los.
Amb la llum del dia va arribar el colp emocional. Quan es va fer de dia van veure la magnitud de la tragèdia i la realitat del que passava. Sobre les sis del matí, Ondo va ser enviat al Lloc de Comandament Avançat situat en el pont de la pedania de La Torre.
Per a llavors ja no hi havia aigua, sol fang. En una rotonda de La Torre hi havia ‘quatre cotxes, un damunt d’un altre’. També van aparéixer vehicles en arbres, fanals i tapant patis; semblava una broma, una cosa irreal. El que més li va impactar va ser veure a l’alba a la Torre a la gent deambulant sense rumb, amb la cara desencaixada, buscant a familiars i sers estimats, amb cotxes amuntegats; va ser una desesperació que, en les seues paraules, ‘semblava un atac zombi’.
‘Demanaven ajuda, preguntaven si venia més aigua; era una mica un poc fora de control. Eixa situació ens va sobrepassar, ens va cridar l’atenció i ens va desencaixar’.
Vint dies de rastrejos i aprenentatges
Durant els vint dies següents va formar part d’un grup de rescat aquàtic que va pentinar el riu en la zona de la V-30 i l’Albufera, al principi des de Manises fins a Pinedo buscant desapareguts i possibles víctimes i, després, per tot el llac. De manera simultània, van donar suport a l’ONG de bombers i a les zones de Sedaví i Alfafar, a més del que competix al servici municipal: ajudar a veïns amb ascensors inutilitzats, garatges completament inundats i acovardir aigua.
D’eixa experiència, diu, queden aprenentatges. La dana ens ha fet millors, apunta, perquè ha ensenyat a ser millors persones, a tindre una miqueta més d’humanitat i, sobretot, a pensar que ens pot tocar; per això cal ser més responsables i conseqüents amb els nostres actes. Però, per damunt de tot, ‘cal ser més cauts‘ i, com a prevenció, ‘fer molt més cas a la informació que arriba’. A nivell general, conclou, cada un ha d’estar en el seu lloc, en el que li competix.
