Les successives borrasques han deixat recursos hídrics acumulats que asseguren el proveïment, almenys, durant l’any vinent en bona part d’Espanya. En algunes regions, la combinació d’embassaments plens, aqüífers recarregats i la neu que s’anirà fonent en els pròxims mesos allarga eixe horitzó fins a dos campanyes. Amb el risc immediat de sequera allunyat, el debat sobre l’aigua pot abordar-se amb més serenitat i perspectiva de país.
En este context, el director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant i expresident de l’Associació Espanyola de Geografia, Jorge Olcina, ha defés que ara és quan toca dissenyar una política estatal de l’aigua. El catedràtic ha assenyalat que la disponibilitat actual de recursos permet planificar sense la pressió de l’emergència i amb criteris tècnics estables, amb l’objectiu de garantir el subministrament en tot el territori.
Finestra per a un consens sense tensions
Olcina ha insistit que la planificació ha de fer-se ‘quan no hi ha sequeres ni enfrontaments entre regions i conques hidrogràfiques’. Eixe escenari de normalitat reduïx la confrontació entre territoris i facilita acordar regles comunes, prioritzar usos essencials i fixar mecanismes de coordinació entre demarcacions, de manera que les decisions no es prenguen a colp d’urgència.
Segons ha explicat, es tracta de ‘fer un esquema de l’aigua, diga’s pla hidrològic o d’una altra manera’ que ordene els recursos disponibles i anticipe diferents escenaris de demanda. Un marc així permetria aclarir garanties de proveïment urbà, planificar el regadiu amb horitzons realistes, protegir cabals ambientals i programar inversions i actuacions per conques, incorporant l’aportació prevista de la fusió nival i la recuperació d’aqüífers.
L’expert ha advertit que, si es desaprofita esta conjuntura, ‘estarem deixant perdre una oportunitat d’or per a assegurar el futur proveïment d’aigua del país’. Al seu juí, actuar ara facilitaria que, quan torne l’escassetat, existisquen protocols pactats, prioritats clares i obres i mesures ja calendarizadas, reduint l’exposició a cicles secs que, per la seua pròpia naturalesa, tornaran a repetir-se.
