Boutaina El Hadri és una activista d’origen marroquí que, després de vint-i-cinc anys a València, es definix amb cor valencià i faller. Sent les Falles com una festa pròpia, però reivindica que eixa festa reflectisca en les seues comissions la mateixa multiculturalitat que ja es viu als carrers, especialment durant els dies grans.
La seua arribada a València es va produir amb 24 anys, per a cursar el doctorat de Química al campus de Burjassot. Més tard va realitzar un màster de Cooperació al Desenrotllament centrat en el moviment migratori i, a partir d’ací, va orientar la seua vida professional al tercer sector. Des de 2011 treballa en diferents associacions i entitats socials, entre elles Casa Marroc, de la qual és portaveu i vicepresidenta. Eixe recorregut vital explica per què la seua mirada sobre les Falles està travessada per la defensa dels drets de les persones migrants i per una sensibilitat especial cap a la diversitat cultural.
En una entrevista, Boutaina repassa com va ser el seu primer contacte amb les Falles. Va arribar a la ciutat uns dies després de les festes i, per això, va tardar a descobrir-les. No obstant això, quan va viure les seues primeres Falles descriu l’experiència com un autèntic enamorament sobtat. A partir de llavors va començar a observar cada detall, a conéixer les tradicions i a integrar-les en la seua pròpia història personal.
Enamorada de les Falles
Ella mateixa explica que té este amor des que va arribar a estudiar: València ha sigut sempre la seua ciutat i es va enamorar de les Falles fins al punt de parlar d’elles allà on va. El seu treball com a activista la porta a molts llocs del món, i en eixos viatges compta les Falles com si haguera sigut fallera tota la vida, perquè per a ella són ja part essencial de la seua identitat. Per a Boutaina, les Falles formen part de la seua identitat més profunda.
Boutaina insistix que sol parlar de temes com l’activisme o la islamofòbia, però li agradaria poder fer-lo també de qüestions més quotidianes que afecten qualsevol ciutadana, com la vivenda, l’economia o les pròpies Falles. Considera que, encara que les persones com ella siguen d’origen immigrant, això no impedix que se senten plenament valencianes i orgulloses de ser-ho. Per això reclama que els mitjans també els donen veu quan s’aborden assumptes de la vida diària de la ciutat.
Per a Boutaina, les Falles són una festa espectacular. Enumera imatges molt recognoscibles: els carrers plens de gent, la roba tradicional, els xiquets i els músics, els llocs de xurros i bunyols amb xocolate. Reconeix que al principi li va costar entendre per què es cremen els monuments, però ara sosté que precisament ací residix part de la màgia: tot eixe art naix sabent que està destinat a desaparéixer. Eixa fugacitat convertix cada edició en irrepetible i obliga a viure-la amb més intensitat. Quan li pregunten per què no és fallera major, respon amb naturalitat que no li dona la vida, subratllant també la dedicació que exigix eixe paper.
Al mateix temps, advertix que el món faller tal com es viu és molt bonic però està esbiaixat. Observa que al carrer, durant les Falles, hi ha diversitat cultural i ètnica, persones d’orígens molt distints compartint la festa. No obstant això, eixa pluralitat no es reflectix amb la mateixa força en els casals fallers ni en la composició de moltes comissions. Per a ella, esta distància entre el que es veu en l’espai públic i el que ocorre dins de les estructures de la festa és una oportunitat perduda per a construir una societat més inclusiva.
Mora i fallera de corazon
Boutaina s’autodefinix com a mora i fallera com una forma de reivindicació. Eixe joc de paraules és també el títol de l’article que ha escrit, en el qual intenta explicar com dos identitats que a vegades es presenten com a oposades conviuen en ella amb naturalitat. No sabria dir què és el que més li agrada de València en Falles, però esmenta com a exemple els llocs de bunyols i xurros calents repartits per la ciutat i eixa olor dolça que invadix els carrers i anuncia que la ciutat ja està en festes.
També destaca la seua fascinació pels monuments fallers, que descriu com una immensa explosió d’art en places i barris, amb obres efímeres plenes de creativitat, humor i crítica social. En ells veu una forma d’expressió popular que permet a la ciutadania opinar, riure’s del poder i parlar de la realitat amb ironia, alguna cosa que encaixa perfectament amb la seua mirada crítica com a activista.
Un altre dels elements que la van conquistar va ser l’olor de la pólvora. Confessa que li va enamorar eixa mescla de so, emoció i energia col·lectiva que acompanyen a mascletàs i castells de focs artificials. Considera que els castells nocturns són un dels espectacles més bonics que ha viscut, precisament per eixa combinació de llum, soroll i comunitat que transforma el cel de la ciutat.
L’experiència fallera, per a ella, no s’entén sense les persones. Descriu a les dones vestides amb la indumentària tradicional passejant pels carrers, als hòmens abillats amb els seus vestits, als xiquets i fins i tot bebés que també participen mentres sona la música. Eixa imatge li servix per a il·lustrar com les Falles es viuen en família i com la tradició es transmet de generació en generació, alguna cosa que observa amb admiració.
Quan es deté en els teixits dels vestits valencians, Boutaina no pot evitar pensar en les teles de les bodes de la seua ciutat natal, Tetuan. En eixos moments sent una cosa molt especial, com si dos cultures dialogaren silenciosament a través de la bellesa. Eixa comparació l’ajuda a expressar com l’estètica fallera connecta amb els seus propis records i com les seues arrels marroquines troben un ressò en la festa valenciana.
En parlar de l’Ofrena, relata que en arribar a llocs com la plaça de la Verge, on tot fa olor de roses, entén que les Falles són quasi una simfonia. Tot succeïx al mateix temps: la música, les flors, la llum, la pólvora i la gent feliç als carrers. Per a ella, eixa suma d’elements explica per què tantes persones, vengen d’on vinguen, se senten captivades per la festa.
Malgrat tot este vincle, Boutaina reconeix que té una xicoteta espina clavada: no haver viscut les Falles des de dins d’una comissió fallera, participant en els concursos de paelles o compartint plenament la vida de barri. Considera que el bonic de València és que la ciutat et fa formar part i que les Falles, a poc a poc, li han fet sentir que ella també és de la terreta, però encara somia amb conéixer eixa dimensió interna de la festa.
Quan imagina el futur, expressa amb claredat el seu desig: unes Falles cada vegada més multiculturalitat, en les quals totes les persones se senten reflectides. Aspira al fet que la riquesa cultural que hui forma part de València tinga també el seu espai en els monuments, en les comissions i als carrers. En la seua visió, la festa guanyaria si incorporara més veus, més històries i més orígens, perquè la multiculturalitat que ja existix a la ciutat acabaria d’arrelar també en el cor del món faller.
