Fumar pel carrer, arribar tard a casa, anar de bracet amb un xic o fer-se una besada en l’última fila del cinema bastava perquè una jove fora tancada en el Patronat de Protecció a la Dona, una institució franquista situada en ple centre de València. Sota l’aparença de centre de protecció, va funcionar durant més de quatre dècades com un dispositiu de control social i moral sobre xiquetes i adolescents.
Esta institució, impulsada per la dictadura i emparada per sectors de l’Església catòlica, va quedar durant anys sepultada en la memòria col·lectiva. La seua història va començar a eixir a la llum gràcies al treball d’investigadores i supervivents valencianes, que han reconstruït l’abast d’aquella xarxa de tancament i castic a través de documents dispersos i testimoniatges personals.
Les investigadores María Palau i Marta García Carbonell, autores del llibre ‘Indignes filles de la seua pàtria’, expliquen que durant més de 40 anys milers de xiquetes i adolescents d’entre 16 i 25 anys van ser privades de llibertat per transgredir l’arquetip únic de dona que imposava el franquisme en aliança amb l’Església. No es tractava només de sancionar delictes, sinó de reprimir qualsevol conducta que qüestionara la moral oficial: des de la manera de vestir fins a les amistats, passant per la vida afectiva i l’autonomia quotidiana.
El Patronat va aparéixer en el camí d’estes investigadores quan treballaven en un reportatge sobre la presó de dones situada en el convent de Santa Clara. En imaginar que les seues pròpies mares podrien haver estat tancades allí, van prendre consciència de fins a quin punt acciones hui quotidianes formaven part del catàleg de conductes castigades amb el tancament en un convent. Eixa presa de consciència va ser el punt de partida d’una investigació prolongada.
Tancada en el Patronat amb 19 anys
Moltes dones ni tan sols sabien que havien passat per una institució amb nom propi. Era el cas de Pilar Dasí, que durant tota la seua vida va pensar que simplement l’havien internada en un convent de monges i que, una vegada va eixir, aquella etapa quedava tancada sense més explicació. Anys després va descobrir que formava part de la història del Patronat de Protecció a la Dona.
Dasí va ser una d’eixes xiquetes descrites com a rebels i no normatives, jóvens que, segons explica, provocaven al franquisme cada dia per fumar, portar minifaldilla, anar al cinema, arribar tard a casa o tindre amics amb els cabells llargs. Eixe conjunt de comportaments, que hui s’associen a la joventut i la busca d’identitat, s’etiquetava llavors com un desafiament greu al que s’establix.
La pressió social i la por al què diran funcionaven com a motors del sistema. En el cas de Pilar, la seua mare, angoixada per l’opinió dels veïns, va decidir comentar la seua conducta a una cosina de Madrid que, segons relata la família, era policia del Patronat. Poc després, un dissabte de 1970, tres agents es van presentar en el treball de la jove, la van emmanillar i la van traslladar directament al convent de Adoratrices Mare Sacramento, al carrer Hernán Cortés de València.
Amb el temps, la seua germana Neli li va contar que el seu pare es va enfadar profundament i va intentar traure-la d’allí, però ja no el va aconseguir. Les investigadores recorden que moltes famílies eren enganyades: denunciaven a les seues filles creient que així corregirien el seu comportament i acabaven perdent la pàtria potestat. D’esta manera, la institució adquiria un control total sobre les jóvens, debilitant els llaços familiars i reforçant l’autoritat del Patronat.
El record de Pilar està marcat per la duresa del lloc. Parla d’un ambient sòrdid, dominat pel color marró fosc, el silenci i una disciplina freda. Les dutxes d’aigua gelada i el menjar escàs formaven part de la rutina diària. El plat habitual consistia en pa dur amb un poc d’oli, pebre roig, uns alls i molta aigua, un menjar que Dasí va cuinar a la seua família la primera nit que va aconseguir eixir d’aquella presó, com a manera de mostrar-los el castic quotidià al qual havia sigut sotmesa.
Ella mateixa considera un enigma haver pogut eixir i reconeix que va tindre molta sort. A penes quatre mesos després del seu ingrés i quan ja estava internada en un altre reformatori de l’avinguda del Port, l’advocat penalista Alberto García Esteve va aconseguir traure-la d’allí. El seu cas il·lustra que, encara que existien algunes vies d’eixida, la regla general era la permanència prolongada i el sotmetiment a un rígid sistema disciplinari.
Un sistema de terror prolongat en el temps
En el Patronat es van documentar violacions greus de drets humans, com el robatori de bebés, els treballs forçats i el control de la virginitat de les internes. Tot això conformava el que ha sigut descrit com un autèntic sistema de terror, una xarxa institucional que utilitzava la por, la violència física i psicològica i la culpa religiosa per a disciplinar a les jóvens.
Les investigadores consideren que el Patronat es va mantindre actiu fins a 1985 en gran manera perquè aquelles xiquetes rebels, moltes repudiades per les seues famílies, no li importaven a ningú. A mesura que la societat avançava i les maneres de viure la joventut canviaven, resultava incòmode reconéixer que un dispositiu així continuava funcionant. Mirar cap a eixa realitat i admetre que continuava operant mentres diferents governs se succeïen generava vergonya institucional i afavoria el silenci.
La primera a llançar llum sobre l’ocorregut va ser Consuelo García del Cid, també supervivent del Patronat i considerada una peça imprescindible en esta història. Les activistes destaquen que ha sigut la persona que més ha treballat per a visibilitzar estos fets. Els seus camins es van creuar de manera natural amb els de María, Marta i Pilar, fins al punt que Dasí recorda el dia en què va sonar el telèfon a la seua casa i era Consuelo, una trucada que descriu com si l’haguera contactada algú quasi diví.
L’any 2023 va marcar un abans i un després en este camí de memòria i reconeixement. Diversos productes culturals, com a llibres, investigacions i projectes audiovisuals, van començar a veure la llum i van obligar al fet que es generara una resposta tant mediàtica com des de la societat civil. Eixa acumulació de relats i mirades crítiques va obrir la porta a una major incidència política.
Les activistes destaquen que la memòria d’estes dones ha estat tutelada durant dècades i que les supervivents del Patronat no havien importat fins fa molt poc. Subratllen la rellevància que Les Corts Valencianes siguen, segons assenyalen, l’únic parlament autonòmic on s’ha començat a parlar i es continua parlant de manera continuada sobre el Patronat, la qual cosa ha permés mantindre el tema en l’agenda pública.
Després de l’acte de Petició de Perdó per part de la CONFER, celebrat el 9 de juny de 2025, que les supervivents van rebutjar en considerar insuficient i van reclamar veritat, justícia i reparació, Palau, García i Dasí valoren positivament el reconeixement de l’Estat i celebren l’aconseguit. Entenen estos gests com a passos necessaris per a dignificar a les afectades i situar la seua història en el marc de la memòria democràtica.
No obstant això, insistixen que el procés no pot quedar ací. Reclamen la posada en marxa i la conclusió d’una subcomissió de la veritat sobre el Patronat de Protecció a la Dona, destinada a esclarir responsabilitats i documentar de manera exhaustiva l’ocorregut. Demanen també continuar ocupant espais públics amb la memòria de les internes i que no se subvencione als ordes religiosos que, recorden, van torturar durant més de 40 anys a milers de xiquetes. D’esta manera aspiren al fet que la memòria abans soterrada del Patronat forme part estable del relat democràtic i no torne a ser relegada a l’oblit.
