El vocable cooptació va aparéixer en la columneta de la setmana passada d’este mateix mitjà, València diari, en l’article “Superem la controvèrsia sobre l’accent i, sobretot, sobre el patró lingüístic”. El seu significat és ‘sistema d’elecció de nous membres d’una corporació basat en la designació per part dels integrants que ja en formen part’, “Només es podrà ser membre de la Junta per cooptació”. És a dir, els nous i noves components de la corporació que adopta eixa forma de nomenament són triats pels/per les que ja tenen el càrrec. És un sistema propi de societats privades amb els seus consells d’administració, organismes o associacions igualment privats. També és una forma de nomenar càrrecs en les dictadures i en les diferents clandestinitats. Jo mateix vaig ser cooptat pel Comité Provincial del Partit Comuniste d’Espanya per a formar part d’eixe òrgan cap al final de la dictadura. Però en organismes de caràcter públic i democràtics és un procediment anacrònic, semblant al gremialisme, que propicia l’endogàmia, el nepotisme o el monolitisme ideològic. És el que ocorre en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de 2016, en què les vacants dels membres acadèmics, en les renovacions o cobriment de baixes, són elegits pels que ja en formen part. Això ha dut, prèvia mutació de pensament lingüístic d’algun/alguna membre antic/antiga, a consolidar una “megamajoria” inclinada a una línia influïda pel pancatalanisme lingüístic i separada dels principis de creació i de pràctica de l’AVL fins a 2015, aproximadament, basats en el respecte als diferents punts de vista lingüístics existents en el parlar general valencià. La cooptació és també el sistema paregut al que voldrien els sectors ultradretans i reaccionaris per a l’elecció dels membres del Poder Judicial. Que siguen els jutges els qui s’elegisquen entre ells.
En les altres acadèmies de llengües espanyoles també es fan els nomenaments dels acadèmics pel sistema de la cooptació. L’Institut d’Estudis Catalans és una entitat privada, amb base pública, creada en 1907; els seus membres són cooptats, també ho són els de l’Academia Galega (1906) i els de la llengua basca, Euskaltzaindia (1919). Les creades més recentment, Academia Aragonesa d’a Luenga (2013) i l’Academia de la Llingua Asturiana (1980), també usen eixe sistema. La del castellà, Real Academia Española, també cobrix les vacants per cooptació. Esta es va fundar en 1713, sis anys després de la Batalla d’Almansa, i degué servir com a institució ‘refermadora’ de la castellanització “necessària” dels territoris perifèrics espanyols amb llengua pròpia, com a llengua dominant, com solia i sol ocórrer en les invasions i guerres. Potser en eixes llengües i/o parles no hi ha sensibilitats diverses ni controvèrsies sobre models lingüístics i noms d’eixos idiomes o variants, però en el nostre cas sí que n’hi ha, i per això es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per a superar el conflicte, ben patent, especialment durant l’anomenada Batalla de València; i molt bé que ho va fer, des del diàleg, el consens i la transversalitat, mentres els acadèmics eren triats des del reconeixent i tenint en compte la pluralitat de sensibilitats lingüístiques. Consens truncat, en gran part, per l’àrea de Política Lingüística, a partir del 2015, i pel canvi de línia de l’AVL i, com déiem, per l’abandó de la imprescindible transversalitat i del principi que el valencià és de tots o, al pas que anem, més tard, o més prompte, no serà de ningú. I més ara, arrematat amb els intents i les accions d’arraconament i estrangulament del valencià, a càrrec del reaccionarisme supeditat al centralisme castellà.
Superar la complexa realitat lingüística que tenim
Tant l’orientació pancatalanista com l’anticatalanista no li fan gens de bé al manteniment i a la recuperació de l’ús del valencià en tots els àmbits, inclús amb actuacions presidides per la bona fe. I tots hauríem de saber que la qüestió catalana ens fa mal, lingüísticament, des dels pros i des dels contres. I entre els diferents corrents lingüístics s’hauria de trobar la superació de la complexa realitat lingüística que tenim, amb el nom, amb el model de llengua. I molt especialment, amb el bandejament constitucional d’esta i de les altres llengües espanyoles.
La pertinença del valencià i de la llengua dels catalans i dels balears a un mateix sistema o diasistema és inqüestionable, però també, sobretot, ha de ser incontestable la unitat en la diversitat existent. Amb el valencià, en bona part mutilat i ortopèdic, subordinat al model català oriental, establit en els espais universitaris, de l’ensenyament i en àmbits intel·lectuals, si no es rectifica, es contribuïx i molt al retrocés de l’ús social d’esta llengua.
Des d’alguns sectors induïts per l’ortodòxia lingüística es proclama el caràcter científic del model i formes prescrits per l’autoproclamada ‘normativa consolidada’, pròpia de l’academicisme universitari i del valencià de llibre. Però ciència és allò que és demostrable, comprovable, comptable o immutable o producte de la naturalesa, mentres que les normes lingüístiques i les lleis establides per l’ésser humà, per si mateix, no són ciència, sinó prescripcions canviables per les persones, per tant, no científiques. Per què és científic aquest, peduncle, periodista (masculí), tap (de tapar) i veure i no este, peçó, periodiste, tapó i vore? I més de mil vocables i expressions més.
Cal tornar a l’esperit fundacional de l’AVL
Fa uns quants dies l’Acadèmia Valenciana ha fet la tercera renovació dels seus membres, set, pel mètode de la cooptació. Res a objectar sobre els nous acadèmics i acadèmiques un/a a un/a, tots i totes amb solvència de sobra per al càrrec, però, en conjunt, eixa selecció abona la percepció d’abandó, que fa temps s’albira o es capta, de l’esperit fundacional i del reconeiximent i d’integració de les distintes sensibilitats lingüístiques del valencià, per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Des de fa uns deu anys, l’AVL ha transitat des d’una posició basada en la necessitat i l’assumpció del consens lingüístic valencià, amb la inclusió d’acadèmics i acadèmiques de les diferents òptiques sobre la modalitat valenciana, a adoptar un posicionament en bona part subordinat i tributari de l’Institut d’Estudis Catalans, pel que fa a la selecció de components de la institució normativa valenciana, a algun acord i a la frenada o alentiment de noves aportacions a la normativa. En les tres últimes renovacions, les efectuades per cooptació, la majoria dels nomenats i nomenades com a membres de l’AVL són d’orientació lingüística pancatalanista. Corrent que des d’una perspectiva de consens deu estar present en la nostra institució normativa, perquè representa un sector significatiu de la intel·lectualitat valenciana, com més presència hi deuen tindre les altres sensibilitats lingüístiques, però no la “megamajoria”, com la que té ara eixe corrent. Es volia fugir de la dependència dels partits polítics i s’ha anat al control pel partit lingüístic únic (PLU).
I resulta incomprensible i, per a prou conreadors d’esta llengua, indignant, que el lingüiste Josep Lacreu, havent estat proposat en la llista inicial de noms, no haja sigut elegit acadèmic, en una mostra més de la “bondat” del sistema de la cooptació i l’“encert” d’eixa “megamajoria”.
En resum, la recuperació del valencià necessita assumir el respecte i el reconeiximent de la pluralitat de sensibilitats existent en el parlar valencià. I la cooptació dels membres de l’AVL ha demostrat ser un instrument de la parcialitat del corrent majoritari en el Ple de l’AVL i en altres espais acadèmics, cosa que representa una rèmora per a la recuperació del valencià, entre els usuaris en general.
Per a revertir esta situació negativa, com defén el Cercle Isabel de Villena, cal assegurar la pluralitat de les sensibilitats lingüístiques al si de l’AVL, canviant el sistema de cooptació actual pel que s’aplica en els nomenaments dels membres dels altres organismes autònoms, com els citats en l’acord del CIV que assenyalem, amb la intervenció inexcusable del màxim òrgan representatiu del poble valencià, les Corts Valencianes, amb majories qualificades, demostratives de consens i acords transversals, absolutament necessaris per al manteniment i recuperació d’esta llengua.
Proposta del Cercle Isabel de Villena sobre l’elecció dels acadèmics, continguda en el document ”Propostes per a una nova política lingüística (2023)”
8. Sistema d’elecció d’acadèmics: L’AVL es fundà, amb una combinació plural d’acadèmics triats pels grups parlamentaris (2001), per a afavorir el diàleg i l’acord entre sensibilitats lingüístiques presents en la societat valenciana. Fruit d’això és el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià6, aprovat en 2005, un punt dolç que combina els avantatges de les distintes preferències. Però en les dos renovacions que hi ha hagut després (2016 i 2021), on ja votaven els mateixos acadèmics (per cooptació), el sector majoritari ha deixat entrar poques persones vinculades a Taula de Filologia Valenciana (o de la tercera via) i cap vinculada a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i Lo Rat Penat o l’Institut d’Estudis Valencians. Açò ha conduït a un monolitisme indesitjat on el document normatiu de 2005, que hauria d’orientar les actuacions de l’Acadèmia, tendix a ser ignorat i es fan actuacions contràries fins i tot a l’esperit de la llei fundacional (com l’acord amb l’IEC de 2020, denunciat per un dels acadèmics.
a. Com que no és acceptable que una institució estatutària que deu representar el poble valencià i servir-lo vaja al marge de la voluntat popular democràticament representada en les Corts, cal un nou sistema de renovació d’acadèmics. Proposem que les vacants (per finalització de mandat, per renúncia o per mort) siguen cobertes, a parts iguals, per les Corts, pel Consell Valencià de Cultura i per l’AVL. Un criteri semblant s’aplica ja a la composició de moltes altres institucions de la Generalitat (com el Consell Valencià de Cultura, el Consell Jurídic Consultiu o la Sindicatura de Comptes) i també de l’Estat (com el poder judicial).
b. Els acadèmics han de representar la pluralitat de sensibilitats lingüístiques que hi ha en la societat valenciana. Proposem que es tinguen en compte les proporcions que es posen de manifest en les enquestes oficials, a falta d’una consulta general sobre la qüestió.
