Dilluns passat, 5 d’octubre de 2026, el president del Govern va anunciar que les pròximes eleccions generals se celebraran el 29 del mes que ve. Era el que tocava després dels últims esdeveniments i moviments socials.
En els programes que els partits polítics presentaran figuraran els problemes principals que afecten els espanyols. En primer lloc, figurarà el de la vivenda, després de les justes mobilitzacions hagudes en els últims dies, arran de l’injust desnonament de la ja molt coneguda i icònica velleta Mari Carmen, que faltà dimecres passat. També es faran ressò d’altres situacions que demanen solucions, com l’atur, l’educació la sanitat, les pensions, les qüestions territorials, la pujada de la ultradreta, perillosament antidemocràtica, la violència de gènere, etc. Jo n’apunte una que encara no apareix com a necessitat peremptòria, o sí, segons com es mire. Es tracta de l’escassesa de professionals de molts oficis manuals, com fusters, ferrers, obrers de la construcció, fontaners, electricistes i altres. Caldria programar un sistema de formació d’oficis manuals que, a més de cobrir una demanda no satisfeta a hores d’ara, beneficiaria molts parats, entre estos prou immigrants, per exemple.
Cal un federalisme lingüístic en un federalisme territorial
I un tema que incomoda sectors conservadors centralistes espanyols, i també del dit món occidental, és el de les llengües. En quasi totes les convocatòries electorals eixa qüestió apareix en els programes dels partits en els territoris perifèrics de la pell de bou, excepte Andalusia. I no tant o gens en el centre i territoris de la redor. De tota manera, eixe assumpte es tractava amb més intensitat fa vint anys. Com que no s’aborda des del convenciment total, ni es va al fons de la qüestió, el resultat final és el que anuncia l’aforisme que diu que “Una llengua sense exèrcit no té futur”. Certament, esta llengua i les altres espanyoles, a banda del castellà, van arrere en l’ús social i en la transmissió generacional, a pesar que es llig i s’escriu més que mai, cosa que demostra la insuficiència de les mesures establides legalment i socialment, des de la implantació de valencià en l’educació, en l’Administració i en part dels mitjans de comunicació a finals del segle passat.
Per a la pervivència del català-valencià, del gallec, de l’eusquera, i d’alguna altra parla, fan falta mesures legals no mampreses fins ara, com són el propòsit de la igualació de totes llengües espanyoles, amb la supressió de la desigualtat legal, començant per l’article 3 de la Constitució que prescriu que “Tots els espanyols tenen el deure de conéixer el castellà i el dret a usar-lo” i “Les restants llengües espanyoles seran també oficials, d’acord amb els seus estatuts”. Per la seua banda, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, establix, en l’article 6: “Tots tenen dret a conéixer-lo i a usar-lo i a rebre ensenyament en valencià”. La desigualtat i la descompensació són evidents. Tenim l’obligació (els valencians, i els parlants de les altres llengües espanyoles), de saber el castellà, però no el valencià ni les altres llengües pròpies, només tenim el dret d’usar-les. Però eixe dret queda conculcat quan un empleat públic ens exigix que li parlem en castellà, cosa que passa sovint.
Com que tots els exèrcits sobren, per a igualar tots els idiomes espanyols, calen canvis constitucionals que, a banda de les accions, de les estratègies i mesures que s’han pres ací des de fa ja molts anys, que cal seguir aplicant, calen, en aliança amb les altres llengües espanyoles i amb el mateix castellà, demanar i exigir modificacions de la Carta Magna espanyola o una llei d’alt rang de convivència de llengües en què es determine i establisca que les diferents llengües espanyoles siguen també oficials en l’Administració General de l’Estat, amb el grau que es determine per llei. I que conéixer eixes llengües és un dret i un deure de les persones residents en territoris que posseïxen llengua pròpia, al costat del castellà, i especialment dels empleats públics. Cal que ‘les altres llengües espanyoles’ tinguen la consideració de llengües d’Estat. I d’eixa manera deixar sense efecte l’aforisme que assevera que una llengua sense exèrcit i marina no té futur. No en té, de futur, si seguix sent idioma minoritzat, però sí que en tindria canviant l’‘armament’ bèl·lic per una ‘munició’ civil, pacífica i política, com és un federalisme lingüístic semblant a l’establit al Canadà, Suïssa i Bèlgica, que no són països donats a l’aventurerisme polític, sinó que són ben centrats conreadors de la democràcia ben arrelada, del respecte lingüístic i del bon viure. I és necessari, com a mostra i reconeiximent d’igualtat lingüística, evitar el bandejament de les actualment llengües minoritzades, mitjançant visualitzacions de tota mena, per exemple, la presència en els mitjans de comunicació o la participació proporcional dels idiomes espanyols en Eurovisió, en les Forces Armades i en les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat.
I la competència més directa per a emprendre el procés de federalització de les llengües espanyoles la tenen les Corts Espanyoles: Congrés i Senat, cambres formades pels representants de la voluntat popular expressada en les eleccions generals. Naturalment, eixe procés deu anar emmarcat en la via més àmplia de l‘organització federal de tot el territori espanyol. Com proposen Ximo Puig, Diana Morant i diu la professora Zulima Pérez Seguí: “La federalització de l’Estat permet apostar per la unitat en la diversitat i és la desembocadura lògica del nostre sistema”. El tema del federalisme fa falta abordar-lo, d’acord amb la diversitat territorial i com a antídot de centralismes i independentismes diversos. Com proposen també Ximo Puig i Diana Morant, que defén “una Espanya més federal que s’assemble a l’Espanya real”.
Algú pot pensar que això del federalisme és una utopia en Espanya, ara i en molt de temps. Però utòpic devia ser fa huitanta anys que el valencià s’estudiara en l’escola en general. I més utòpica seria a finals del segle XIX la idea que les dones votaren en unes eleccions i que pogueren ser càrrecs polítics. I del matrimoni igualitari, entre persones del mateix sexe, no cal recordar com era d’imaginari fa 50 anys. A vore si el federalisme deixa de ser utòpic prompte. Ara fa falta més pedagogia d’eixe sistema de vertebració territorial per a arribar a l’Espanya federal.
