Durant dècades, a moltes ciutats i pobles valencians, el soroll constant d’una màquina de cosir va formar part de la banda sonora de la vida quotidiana. Darrere d’aquell soroll hi havia dones que treballaven a les fàbriques tèxtils, als tallers o directament a casa, cosint peces de roba, preparant comandes o fent arranjaments que ajudaven a omplir la taula de moltes famílies.
Les costureres han sigut una de les grans columnes invisibles de la nostra societat. Amb jornades interminables, salaris modestos i escàs reconeixement social, van contribuir decisivament al benestar de les seues llars. Moltes vegades compaginaven el treball remunerat amb totes les responsabilitats domèstiques: cuinar, netejar, cuidar els fills, atendre les persones majors i gestionar la casa.
No es tractava simplement d’un ofici. Era una forma de supervivència. A moltes llars, especialment durant els anys més difícils de la postguerra i de la industrialització, els ingressos generats per aquestes dones van permetre pagar estudis als fills, comprar una vivenda o superar períodes d’atur dels marits.
Però aquella contribució essencial rarament va rebre el reconeixement que mereixia. El treball de les dones sovint era considerat un complement econòmic quan, en realitat, era imprescindible per a l’equilibri familiar. Les estadístiques comptaven salaris, però no mesuraven sacrificis.
A més de la invisibilitat social, moltes costureres van pagar un elevat preu físic. Les llargues hores assegudes davant de la màquina provocaven problemes de columna, dolors cervicals, trastorns musculars i articulars crònics. Els moviments repetitius afectaven mans, canells i braços. La vista també es deteriorava per les moltes hores de treball minuciós sota il·luminacions sovint insuficients.
Malgrat això, nombroses patologies associades a l’ofici no van ser reconegudes adequadament durant anys. Les dones continuaven treballant amb dolor perquè la necessitat econòmica era més forta que qualsevol baixa laboral. En molts casos ni tan sols existia consciència que aquells problemes de salut estaven relacionats directament amb les condicions de treball.
Encara més invisible era la situació de les que cosien des de casa. Les seues llars es convertien en tallers improvisats. El menjador es transformava en espai de producció. Les hores de feina s’allargaven fins a la matinada per complir terminis i encàrrecs. Tanmateix, eixa activitat quedava moltes vegades fora de qualsevol protecció laboral efectiva.
Les costureres representen una història compartida per milers de dones valencianes. Una història feta de sacrifici, esforç, responsabilitat i capacitat de resistència. Van contribuir al desenvolupament econòmic dels seus pobles i ciutats mentre sostenien les seues famílies des de l’anonimat.
Hui, quan es parla de memòria històrica, patrimoni industrial o drets laborals, és necessari reservar un espai destacat per a aquestes dones. Les seues mans no només van cosir teles. Van cosir oportunitats per als seus fills, van reparar dificultats econòmiques i van teixir una part fonamental de la nostra societat.
Reconéixer-les no és un exercici de nostàlgia. És un acte de justícia. Perquè darrere de cada peça confeccionada hi havia una dona treballadora que, sovint sense fer soroll, sostenia molt més que una agulla i un fil: sostenia tota una família.
Les costureres mereixen ser recordades no únicament per allò que van produir, sinó per allò que van fer possible. I perquè moltes d’elles van deixar la salut en el camí sense que ningú els ho reconeguera, la seua història també ens recorda la necessitat de continuar defensant unes condicions laborals dignes per a totes les persones treballadores.
