Pepe Mocholí, atleta del club valencià SD Correcaminos i un dels pioners de la Marató de València, continua als seus 77 anys amb la il·lusió intacta per continuar sumant quilòmetres i arribar a pujar-se a un podi internacional en categoria sènior. Va participar en la primera edició de la marató en 1981 i, més de quatre dècades després, manté viu un objectiu que li espenta a continuar entrenant.
Mocholí explica que, quan complisca 80 anys, vol comprovar si és capaç d’aconseguir una medalla a nivell mundial, després d’haver aconseguit ja nombroses preseas en competicions espanyoles. La seua gran il·lusió és situar-se entre els tres millors del món de la seua categoria. Reconeix que no sap si ho aconseguirà, però eixe horitzó li servix com a estímul i com a meta esportiva, un desafiament que dona sentit a la seua preparació diària.
Esta relació amb l’atletisme va nàixer quasi per casualitat i com a via de fuita abans de transformar-se en autèntica passió. Ell mateix recorda que va començar a córrer en 1970, durant el servici militar al Sàhara, quan els van oferir als reclutes la possibilitat de viatjar a la península durant un mes als quinze que s’animaren a córrer. Eixa oportunitat, que en un principi era només una manera de canviar d’ambient, va obrir una porta a un hàbit que amb el temps es va convertir en una forma de vida.
Només onze anys després d’aquells primers passos, Mocholí ja estava en la línia d’eixida de la primera edició de la Marató de València. Recorda que va ser al març de 1981, amb uns dos-cents participants, en una distància que era encara desconeguda per a molts. Mai havia corregut els 42 quilòmetres, com la majoria dels qui es van inscriure, i tots van acudir amb el dubte de com respondria el cos. Així i tot, l’experiència es va desenrotllar sense contratemps i va deixar una petjada que marcaria la seua trajectòria.
La consolidación d’una passió
Des d’aquella estrena, el running va acabar per conquistar a Mocholí. A partir d’eixe primer tret d’eixida va començar a prendre’s els entrenaments més de debò, amb l’objectiu de millorar sensacions i rebaixar les seues marques. Amb el pas dels anys va arribar a completar fins a huit maratons, entre ells dos a Barcelona i un a Sant Sebastià, i va anar polint els seus temps fins a baixar de les tres hores. En el seu millor moment va arribar a parar el cronòmetre en dos hores i cinquanta-dos minuts, un registre notable tenint en compte que ja s’acostava als 40 anys i compaginava l’esport amb les seues responsabilitats laborals.
Durant tot eixe procés, la qual cosa al principi era una manera de tornar a casa des del Sàhara es va convertir també en una via per a desconnectar de les obligacions del dia a dia. Mocholí, que treballava com a autònom i havia d’afrontar pagaments importants a final de mes, no podia permetre’s emmalaltir perquè ningú li cobria les baixes. En eixe context, córrer es va transformar en una ferramenta per a cuidar la seua salut física i mental. Ell mateix admet que ho va passar malament en alguns moments, però considera que l’atletisme li ha protegit i li ha donat l’estabilitat que necessitava per a seguir avant.
Hui, amb 77 anys, es planteja el futur a mitjà i llarg termini amb una mescla de realisme i sentit de l’humor. Afirma que vol córrer fins als cent anys, encara que dubte que arribe a tant, i es proposa mantindre’s en actiu mentres el cos li ho permeta. Sent que les cames continuen responent bé, encara que reconeix que a vegades el cap es ressent i la il·lusió es trontolla. És en eixos moments quan es recolza en els seus objectius i en l’ambient de l’atletisme per a recuperar la motivació.
Mocholí també admet que s’ha quedat pràcticament sense competència a Espanya en la seua franja d’edat. Explica que a penes són dos o tres els atletes que aconseguixen les marques mínimes exigides per a competir en pista, uns registres molt exigents que reduïxen de manera notable el nombre de participants veterans. Esta situació li provoca una certa tristesa, perquè no li agrada sentir-se guanyador per endavant i preferix enfrontar-se a carreres en les quals hi haja rivalitat real i la medalla no estiga pràcticament assegurada des de l’eixida.
Més enllà dels resultats, Mocholí concedix una importància especial a l’entorn humà que ha trobat gràcies al running. Per a ell, córrer també significa amistats i comunitat. Assegura que ha teixit llaços amb persones de molts llocs i recorda, per exemple, com en l’Europeu disputat en Pescara, a Itàlia, els corredors locals li esperaven coneixent per endavant la seua arribada i les seues marques. Eixe tipus de gestos reforça el sentiment de pertinença i li anima a continuar afrontant viatges i campionats.
El veterà corredor també s’enfronta als tòpics associats a l’edat i als advertiments que rep dels qui li recomanen que es dedique a una altra cosa. Comenta que hi ha qui li diu que, amb els anys que té, córrer és perjudicial per a la seua salut, però ell defén que el nociu és l’excés, com succeïx en molts altres àmbits. Si és el cas, considera que l’entrenament, portat amb cap i adaptat al moment vital, és un aliat més que un problema.
Mocholí assegura que vol continuar corrent perquè sent que és el que li dona vida, juntament amb el treball en l’horta, una altra de les seues grans aficions. Se sent bé físicament i no percep limitacions de salut que li impedisquen continuar. Per això ja visualitza l’eixida d’una nova edició de la Marató de València amb la mateixa il·lusió dels seus inicis, disposat a continuar acumulant quilòmetres mentres manté en l’horitzó el somni de convertir-se en un dels tres millors del món en la seua categoria.
