Fa uns quants dies, la Comissió Europea es va reunir amb representants del règim talibà d’Afganistan per a tractar les qüestions relacionades amb la política migratòria, més particularment, sobre la deportació de ciutadans afganesos, suposadament, condemnats per delinquir, que es troben en algun país europeu representat en eixa reunió.
Això, en principi, no seria molt noticiable ni objecte d’articles d’opinió periodístics, si el país on s’han d’extraditar els possibles ‘deportables’ fora un Estat democràtic on es respecten els drets humans, on no hi ha repressions ni condemnes per raons polítiques.
Com sabem, Afganistan, a més de ser una dictadura feroç, en general, és també el país model de la repressió de les dones, considerades éssers inferiors, sense dret a viure en llibertat.
Atés que per a Europa els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat representen les seues senyes d’identitat i on la defensa dels drets humans forma part de la seua raó de ser, assentar-se a negociar amb els que han convertit l’opressió de les dones, en particular, com a política d’Estat i la negació de la llibertat a tota la ciutadania afganesa, incloent-hi la pena de mort a discrepants polítics i/o culturals, com a continuació de la política, el que ha fet la Unió Europea és enviar un missatge polític que transcendix el ‘motiu’ de la trobada entre els representants de la Unió Europea i els dels talibans.
Amb eixe pseudoconclave, al qual, amb molt bon criteri, no van assistir representants del Govern espanyol, la Comissió Europea dona una certa legitimitat al règim integriste talibà i el blanqueja. Això és una cosa que no s’esperava i que produïx indignació total entre els demòcrates de tot el món. Per alguna raó, ben justificada, la gran majoria de països del planeta no reconeixen formalment el règim dels talibans.
Entre els molts articles crítics sobre eixa trobada apareguts els últims dies en els mitjans de comunicació, destaque el de Fernanda Escribano, que en el seu article “Un burka para la Comisión”, publicat en el diari Levante-EMV, entre altres coses ja descrites en este, diu: “El burca no és [sols] un símbol. És la voluntat d’ocultar, de silenciar i de borrar les dones. La Comissió Europea no hauria de contribuir a normalitzar políticament un règim que l’ha imposat [el burca] com a instrument d’opressió. Al fer-ho, és la Unió Europea la que s’ha col·locat el seu propi: un vel que cobrix la seua memòria, la seua coherència i l’autoritat moral des de la qual reclama a la resta del món el respecte als drets humans”.
I no és el mateix traslladar o extraditar una o més persones d’un país a un altre, a on el respecte als drets humans és un dels seus valors fonamentals, per exemple França, Gran Bretanya, Noruega, Holanda i molts altres, que fer-ho a un, com Afganistan, on eixos drets i valors brillen per la seua absència. Si l’acord o preacord entre la Comissió Europea i els representants dels talibans qualla, molts dels deportats seran executats, especialment els opositors polítics. I no cal dir si alguna dona figura entre les persones deportades al país més misogin del món, probablement. I cal tindre en compte que a Afganistan, com en totes les dictadures, els discrepants o oponents polítics són considerats delinqüents. Per tant, cal que la Unió Europea es lleve el burka i tinga a l’aire la seua memòria, la seua coherència i l’autoritat moral, com apunta Fernanda Escribano. I que, conseqüentment, no siga còmplice d’execucions humanes.
