“Eixe trau rasquit de tot, no casa sense gos, no”, les dos locucions en la mateixa frase, les vaig sentir a un xicon en la vintena fa uns quants dies, referides a un personatge públic present en tots els MMCC per agradar-li massa el vil metal i ser dels que es perden per la butxaca o per la bragueta. Ja feia temps que no li sentia dir a un jove tan genuïnes dites i aforismes propis del valencià, cosa que anima a pensar que eixes i moltes més expressions es mantenen i es mantindran sense data de caducitat. El llenguatge col·loquial és el nervi d’una llengua. Des de l’elitisme lingüístic s’ha tractat d’anul·lar o d’apartar el col·loquialisme i moltes expressions populars i/o genuïnes del llenguatge formal i acadèmic, perquè eixos usos, diuen, vulgaritzen esta llengua, però un idioma, sense usos col·loquials, seria una llengua morta o en camí de ser-ho. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha incorporat a la normativa moltíssimes expressions populars, ignorades fins fa uns quants anys pel valencià de llibre; i que seguisca aixina l’AVL. Per exemple aixina, peçó, vore, nuc, nuet, periodiste (acabaments en -iste, masculí), xafar, xillar, futur i condicional de probabilitat, com “No la veig bé, estgà tot fosc, però será Pepa”, “Seria el xic el que va anar a buscar la iaia” i centenars de veus i locucions més.
“Resquit” és un vocable molt propi de la parla valenciana, d’una morfologia ben nostrada, que té significats variats. En primer lloc, significa ‘acció i efecte de resquitar’, és a dir, ‘rescabalar-se, recuperar-se d’una pèrdua, un dany o una ofensa’. «Resquit» és també, en l’esport de la pilota i altres competicions esportives, ‘nova partida que el guanyador de l’anterior concedix al perdedor’, «Els rojos demanaven el resquit i els blaus els el varen concedir». En castellà, «desquite» o «revancha». «Resquit» és també ‘profit que obtenim d’alguna cosa en compensació d’alguna altra que havíem perdut o havíem deixat de percebre’, com el definix Eugeni S. Reig en El valencià de sempre. Significat que dona lloc a la locució «traure resquit» (o «rasquit», en moltes zones), «Amadeu no perd punt i sap traure resquit de tot». L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat caràcter normatiu definitivament a esta veu i, particularment, a l’accepció relativa a «traure profit», registrant-la en el Diccionari normatiu valencoà. El Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari general (Ferrer Pastor) i el Diccionari de la llengua valenciana (RACV), registren també el vocable «resquit». També Eines de llengua, en què el seu responsable, Miquel Boronat, a més de les definicions i els exemples pertinents, assenyala la forma «rasquit», amb «a», com a variant de «resquit». Fa uns quants anys anys, en la pàgina de ‘Panorama’, en la columneta titulada «Rasquit i revolta» citava a Josep Piera, aleshores veí periodístic d’eixa secció, com a usuari de la forma «rasquit» (que alterna amb «resquit»).
No fa molts dies es va poder llegir en un digital l’expressió “Els corruptes no donen puntada sense fil”. Tot un calc del castellà, absolutament innecessari, perquè per al sentit equivalent del castellà “no dar puntada sin hilo”, en tenim de ben nostrades i usuals en la nostra llengua. En primer lloc, en valencià, no “donem puntades”, sinó que en peguem, en fem, en tirem, segons el sentit de la puntada.
En valencià en tenim una de ben bona, almenys en la Ribera, que és “no caçar sense gos”. “Els corruptes no cacen sense gos” seria una de les expressions d’eixe significat, que fa referència a ‘persona que només fa alguna cosa, algun treball si prèviament sap o té coneixement que en traurà profit; el que obra sempre amb intenció, de manera calculada, en busca del benefici propi’. Els que mai cacen sense gos són els mateixos que s’apliquen a la màxima o dita “la partida es guanya quan s’arregla” i que només “s’arrimen a l’arbre que fa bona ombra”. “No fa res debades” seria també una locució semblant.
