Un bac llevant un gran cimal d’una olivera, caigut a terra, la trencadura del ballador de l’anca i la consegüent rehabilitació, m’obligaven fa poc a desplaçar-me per casa i en trajectes curts, passet a passet, amb un caminador. Quan u té una malaltia, un accident, un entropessó, la convalescència necessària i les conversacions pertinents sobre eixa incidència es convertixen en classes magistrals sobre el nom de les malalties, de les trencadures i sobre els termes mèdics i les aïnes pròpies del món de la sanitat. U s’enrecorda de molts d’estos noms i n’aprén molts més. He anomenat el “caminador”, que té el sentit de ‘persona que camina’, especialment, ‘que aguanta molt de temps caminant sense fatigar-se’.
També significa “peó de camins”, ‘obrer que es dedica a la conservació i la reparació de carreteres i de camins públics’. Però en el llenguatge de la salut és ‘aparell usat per a aguantar els xiquets quan aprenen a caminar, o les persones adultes que caminen amb dificultat’.
Ocorre que molta gent a eixe aparell li diu “andador”, nom en castellà, que invadix el nostre “caminador”, en una clara i innecessària interferència de la llengua cervantina en el camp lèxic de la nostra. En molts casos s’ha recorregut i es recorre a paraules procedents d’altres llengües o d’altres parles per a denominar conceptes nous, com ara “aerolínia”, “bàsquet”, “coronavirus”, “criptomoneda”, “empoderament”, “futbol”, “líder”, “sororitat”, “xatejar”, etc. Però en el cas d’este utensili que ajuda a caminar menudets o majorets, ja tenim els nostres “caminadors”, que també podem denominar-los “tacatac” o “taca-taca”, quan ens referim a ‘caminador amb seient i rodes, que servix per a que els xiquets aprenguen a caminar sense caure’. Per tant, podem deixar tots els “andadors” al castellà i nosaltres ens apanyem amb el “caminador” quan ens faça falta.
I un caminador d’eixos, a banda del tacatac, el necessitem quan tenim alguna malaltia o discapacitat congènita o adquirida, que ens impedix caminar amb normalitat, sense ajuda. Per exemple, una trompada, un atropell. O una trencada del “ballador de l’anca”, que és el ‘cap del fèmur, que s’articula amb la pelvis’. Ma tia fa temps es va trencar el ballador de l’anca. I jo, ara, també. I esta última paraula, “anca”, com sabem, és la ‘regió anatòmica que comprén cadascuna de les dos mitats en què està dividida la part posterior de les persones o dels animals per damunt de cada cuixa’. Normativament, també té el nom de “maluc”, però en la parla valenciana, més prompte, “anca”, encara que s’ha anat colant el castellà “cadera”, innecessàriament, que hem d’evitar tot el que pugam, perquè ja tenim les nostres anques, malucs i costats.
I, en la terminologia mèdica, tenim acceptat normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el femení de “metge”, més usual en la parla valenciana, com és “metja”, a pesar de la resistència de l’elitisme lingüístic excloent, que només reconeixia i reconeix “metgessa” o “la metge”. Si tenim normativament “alumne”/“alumna”, “deixeble”/“deixebla”, “geriatre”/“geriatra”, “mestre”/“mestra”, “pediatre”/“pediatra”, “psiquiatre”/“psiquiatra”, també podem tindre i tenim “metge”/“metja”. Veritat?
