Marcos Benavent, exgerente de l’empresa pública Imelsa i conegut com a ‘ionqui dels diners’, es va desmarcar en el juí de les seues declaracions prestades durant la instrucció de la peça E del cas Imelsa, centrada en els contractes de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de València entre 2003 i 2008. Va sostindre que llavors no estava en les seues millors condicions físiques, mentals ni emocionals i que la gran majoria de vegades acudia perjudicat físicament. Va assegurar que no ratifica el declarat davant la Guàrdia Civil i el jutjat perquè moltes coses de les quals va dir no eren certes.
Benavent només va respondre al seu advocat en sala. En eixir, va insistir davant els mitjans que anava a totes les declaracions i tots els dies ‘fumat’, perquè en aquella època fumava molta marihuana. Va rematar amb un ‘és el que hi ha’, subratllant que eixa circumstància, segons la seua versió, explica la falta de fiabilitat d’aquells testimoniatges inicials i busca restar-los pes en el debat probatori.
Gravacions i canvi d’estratègia
El tribunal li va preguntar per les gravacions que va realitzar i Benavent va admetre que les manipulava personalment: va dir que hi havia coses que no volia que se saberen i que per això ‘tallava i pegava’. Va afegir que la seua estratègia processal de llavors era ‘implicar a tothom’ i ‘esguitar al PP en tot el possible’, la qual cosa recontextualitza les converses difoses i el seu propi relat dels fets durant la fase d’instrucció.
Va detallar que va registrar eixes converses amb un telèfon mòbil i amb cintes de magnetòfon xicotetes que posteriorment bolcava a un disc dur extern. Eixe suport, segons va dir, es va quedar a la seua casa arran d’un divorci complicat en el qual el seu sogre no li va permetre arreplegar totes les seues pertinences. Esta versió introduïx dubtes sobre la integritat dels àudios i obligarà el tribunal a valorar amb especial cautela la seua autenticitat i consistència.
Sobre la seua activitat laboral, va afirmar amb rotunditat que ‘clar que treballava’ en la Fundació Jaume II El Just. Va explicar que va ser contractat pel llavors conseller de Cultura Esteban González Pons com a enllaç i persona de confiança entre 2003 i 2007. Va relatar que desenrotllava la seua labor en les dependències del gabinet del conseller, encara que amb freqüència es desplaçava a la seu de la fundació, en l’edifici conegut com La Mesquita. Va assegurar que el seu treball era intens i va citar l’expedient del claustrillo de La Valldigna com un procés molt complicat que va tardar quatre anys.
També va negar haver entregat diners a la exconcejala de Cultura de l’Ajuntament de València, María José Alcón, i va rebutjar haver influït en meses de contractació o haver rebut alguna cosa a canvi d’adjudicacions de concursos públics. Sobre Alcón, va sostindre que ‘no estava bé psicològicament’ i que el seu marit, Vicente Burgos, llavors gerent de la Fundació Jaume II El Just, li va demanar ‘com a favor’ que la calmara perquè entrara en raó, atés que la seua situació matrimonial i familiar ‘no era molt bona’. Va afegir: ‘Li contava moltes històries, la majoria mentides‘, justificant que va actuar així perquè la ‘situació psicològica’ de l’edil ‘era tremenda’ i estava en tractament psiquiàtric. ‘Jo comptava moltes mentides’, va reiterar.
Els empresaris neguen tripijocs
En esta peça, la Fiscalia sol·licita per als tres empresaris acusats —Carlos Turró, Carlos Vicent i Enrique Aleixandre— 3 anys de presó i 29.000 euros de multa a cada un. Els tres van defendre que no va haver-hi irregularitats en les adjudicacions públiques obtingudes i van afirmar no conéixer a Benavent abans de rebre contractes per a la neteja de les Torres de Quart, la Llotja o servicis vinculats a la Mostra de València.
Carlos Turró, expresident de Cleop, va assegurar que no tenia funcions executives, que no va intervindre en el procés del contracte de les Torres de Quart i que ‘rotundament no’ va pagar a ningú per l’adjudicació. Carlos Vicent, gerent de l’empresa que va netejar la Llotja, va explicar que va conéixer a Benavent en visites institucionals de l’Ajuntament per a supervisar obres i que es va presentar com ‘un assessor cultural’. Per part seua, Enrique Aleixandre va assenyalar que la seua firma es va presentar a contractes de la Mostra entre 2002 i 2008 i va guanyar tots excepte l’últim; va afirmar no tindre cap relació amb Benavent i va dir que li va cridar per a felicitar-los per l’adjudicació del contracte, alguna cosa que ‘el va sorprendre moltíssim’ perquè no entenia què tenia a veure.
Amb la retractació de Benavent i la negativa dels empresaris, la vista se centra en la credibilitat dels testimoniatges i en el valor d’unes gravacions que el propi exgerente admet haver editat. La decisió del tribunal descansarà en la ponderació d’estes versions enfrontades i de la documentació que obre en la causa.
