Potser estes últimes setmanes has sentit parlar del canvi de toponímia de València per la forma bilingüe València-Valencia, amb l’accent tancat per a la denominació en valencià. Donat el rebombori que ha suscitat este canvi de grafia —mai una cosa tan xicoteta com un accent havia creat una polèmica tan gran— he cregut que calia realitzar un article divulgatiu per a un lector general i amb coneiximents bàsics sobre el panorama sociocultural de la nostra llengua en el Cap i Casal.
La coexistència en la Comunitat de diversos models normatius ha conduït al posicionament de les diferents forces polítiques valencianes segons els interessos de cadascuna. D’això que la polèmica per l’accent del Cap i Casal no siga més que el més recent (però segurament no l’últim) rengló en la història de les disputes filològiques valencianes.
Resumint, en la Comunitat existixen tres models que tracten l’ortografia valenciana des de paradigmes diferents. Per a començar i simplificant, tenim el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que s’aplica com a model de comunicació de la ràdio i de la televisió públiques d’À Punt i que és l’utilitzat per la universitat privada CEU San Pablo i per algunes editorials. Un altre model és el de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana —integrat per les tres universitats públiques valencianes amb estudis superiors de Filologia— seguit, entre altres, per la revista El Temps. Finalment, trobem el model de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana que seguixen Lo Rat Penat, l’Institut d’Estudis Valencians (que no gasta accents) o la Revista Ucrònica.
La creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en 1998 suposà una entesa entre el model particulariste i l’unitariste. És el seu model, integrador i consensuat, el que han seguit la major part de personalitats de la política valenciana en les seues interaccions amb els mitjans de comunicació i amb el seu públic objectiu, és a dir, la ciutadania valenciana.
El Partit Popular de la Comunitat Valenciana, des de la creació de l’AVL ha impulsat este model en les diferents Administracions a través de diverses actuacions. Cal destacar la Declaració d’Ares del 2003 que configurà un Decàleg per a la potenciació de l’ús en l’administració autonòmica i que, en paraules del llavors Conseller d’Educació i Cultura, Esteban González Pons, tractà de “dignificar el valencià i posar-lo a la mateixa altura que el castellà perquè la nostra Comunitat autònoma siga realment bilingüe”.
Pel contrari, l’esquerra política, en concret la coalició Compromís, impulsà des de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, en el 2016, uns Criteris lingüístics d’aplicació a l’Administració de la Generalitat i els seus ens instrumentals que contravenien les solucions fixades per l’AVL i tornaven a la via unitarista, seguint l’estel d’un llibre d’estil (Criteris Lingüístics) publicat per la Conselleria d’Educació en 1995, quan encara no existia l’AVL.
No obstant, el Partit Popular recuperà el control de la Generalitat en 2023, i este canvi mamprés per Compromís es revertí, tornant a la via oficial de l’AVL amb uns nous Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat i que avançaren recomanacions sobre la base manifestada de buscar una llengua “natural” i “espontània”. En esta línia, “dins del marc establit per la normativa lingüística”, es recomana usar “la forma més pròxima a l’administrat”, per tal d’adaptar-se als diversos dialectes valencians. Com a mostra significativa, s’establix una inclinació lèxica per vacacions abans que vacances, alçar millor que aixecar, ensenyança en comptes de ensenyament o despedir en lloc de acomiadar.
Els conservadors, que també recuperaren l’Ajuntament de València en 2023, aprovaren, el 22 de juliol de 2025, el canvi de denominación del municipi de València per la versió bilingüe, i la forma Valéncia, amb accent tancat, per a la denominació en valencià.
Este canvi, que ha causat polèmica i discussions polítiques, seguix el camí de fer del valencià la llengua de tots els valencians i que no siga només un acte de militància política, com alguns l’entenen. El canvi de grafia se sustenta en la coherència amb la pronunciació tradicional i majoritària dels habitants del Cap i Casal —i de tots els valencians i d’altres usuaris de la llengua—, ítem que els criteris internacionals qualifiquen de primer orde per a la seua aplicació.
El model normatiu oficial de l’AVL va guanyant terreny entre les diferents Administracions valencianes gràcies a la tasca d’experts com Abelard Saragossà, acadèmic de l’AVL i membre del Departament de Filologia de la Universitat de València. Si voleu aprofundir en el treball de Saragossà vos recomane consultar els seus estudis més recents: Estudi sobre la ‘e’ de Val’e’ncia (Àrbena, 2025) i Sistema d’accentuació (valencià, castellà, italià, s. XIX-XX) (Institució Alfons el Magnànim, 2025). Este últim fruït de la continuació de la Biblioteca de Filologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim, per iniciativa del President de la Diputació de València, Vicent Mompó.
Un model lingüístic que està supeditat a l’acord i al mateix temps no ho està ni als partits polítics ni a ninguna ideologia. Perquè com diem abans, el valencià o serà transversal o no serà. Un model de coordinació amb les altres acadèmies del domini lingüístic i en un tractament d’igual a igual.
En definitiva, els esforços a favor de la implantació d’un model que aproxime el valencià oral a l’escrit incidix directament en l’autoestima dels parlants en diverses àrees: des de l’ensenyança al consum de llibres i productes en valencià passant pels mitjans audiovisuals. Respectant les normes de l’AVL —com a autoritat normativa del valencià en la Comunitat— en els meus escrits seguiré gastant “València”. Açò no ha de d’interpretar-se com un menyspreu a l’avanç realitzat per l’Equip de Govern de l’Ajuntament utilitzant com a base l’informe d’Abelard i a l’espera de l’informe prescriptiu de l’AVL i a la seua valoració per part del Consell, sinó com a moderació i prudència. Perquè com dia Maria José Català en la seua campanya a l’Ajuntament de València, cal que els canvis es produïsquen “amb trellat”.