A Espanya, la fórmula més triada per a acomiadar als morts és l’enterrament amb ritu religiós, i el catòlic continua sent el més estés. De les 433.547 defuncions registrades l’últim any, el 85,4% va comptar amb cerimònia catòlica, el 14% va ser laica i el 0,6% va correspondre a altres confessions. El país disposa de 17.682 cementeris repartits en 8.126 localitats, 2.525 tanatoris amb més de 7.000 sales de vetla i 537 forns crematoris, una infraestructura que reflectix tant la tradició com la creixent diversitat de pràctiques.
Ritu catòlic i pràctica majoritària
El 52,8% de la població es declara catòlica, segons el CIS, amb un 17,3% de practicants i un 35,5% de no practicants. El funeral catòlic s’organitza en tres moments: vetla, missa i inhumació o cremació. El costum de vetlar a casa, molt arrelada en entorns rurals, ha deixat pas al tanatori, on el mort roman 24 hores, el mínim legal abans de la inhumació. Esta logística concentra en un mateix espai la capella per a la missa i, cada vegada més, el forn crematori, atés que la cremació s’ha convertit en l’opció majoritària. L’última etapa en el cementeri pot ser la inhumació del cos o el depòsit de les cendres, segons l’elecció de la família.
Evangèlics, musulmans i jueus: claus i reptes
Les esglésies i entitats evangèliques integrades en Ferede sumen unes 3.500 i calculen al voltant de 1,5 milions de fidels. Amb 4.920 llocs de culte en 997 municipis, el evangelicalismo és la segona confessió per implantació després de l’Església catòlica, que supera els 22.000 temples; per darrere se situen les comunitats musulmanes i jueves, amb 1.957 i 46 llocs de culte, respectivament. En els funerals evangèlics no existixen ritus estrictament uniformes, però sí pautes comunes: el servici sol celebrar-se en església, funerària o cementeri, amb lectura bíblica, oració, cant i un breu missatge. S’evita l’ús d’imatges, veles, encens o símbols considerats ‘ritualistes’ per influència catòlica i es preferix un to sobri i esperançat, ‘evitant tant la teatralitat com l’excés de tristesa’. Tradicionalment s’ha optat per la inhumació, encara que la cremació s’accepta de forma àmplia.
El passat històric pes: fins al Concili Vaticà II, els protestants no podien ser enterrats en cementeris ‘només per a catòlics’, la qual cosa va portar a algunes esglésies a crear camposantos propis. L’Església Anglicana manté i gestiona hui 14 cementeris. En l’actualitat, persistixen dificultats en uns certs tanatoris: en alguns, la capella catòlica és l”únic espai digne’ i es nega el seu ús a altres confessions; els centres més recents solen incorporar capelles interconfessionals, però la transició és desigual.
La comunitat musulmana supera els dos milions i mig de persones i no sempre pot complir els seus preceptes funeraris en tot el territori. Reclama parcel·les reservades en cementeris municipals, tal com contempla l’acord amb la Comissió Islàmica d’Espanya. Encara hi ha cinc comunitats autònomes sense eixe espai i només 35 cementeris —majoritàriament a Andalusia i Catalunya— l’oferixen. A curt termini, s’espera sumar noves àrees a Àvila, Cartagena i Carabanchel. Mentrestant, moltes famílies acudixen al cementeri públic de Burgos o al privat de Chiva (València), considerats opcions ‘més actives i accessibles’. El ritu islàmic comprén la rentada ritual, l’amortallament amb sudari blanc, l’oració col·lectiva dirigida per un imant i la inhumació orientada cap a la Meca, directament en terra. A Espanya s’usen fèretres per motius sanitaris, si bé la nova guia del Consell Interterritorial de Salut facilita pràctiques tradicionals de diferents confessions i algunes regions —Andalusia, Comunitat Valenciana, Melilla i Ceuta— ja han adaptat la seua normativa per a permetre l’enterrament sense taüt.
La comunitat jueva ronda les 70.000 persones i compta amb cementeris en una desena de ciutats, entre elles Madrid, Barcelona, Sevilla, Màlaga, Melilla, Ceuta, Palma, València, Benidorm i La Línea de la Concepción. Els seus ritus, basats en preceptes de la Torà i en la tradició, subratllen la continuïtat de l’ànima i prohibixen la incineració. L’enterrament es realitza com més prompte millor després de la rentada ritual del cos i l’amortallament amb sudari blanc i el ‘talit’ —mantell d’oració—; la inhumació s’efectua en taüt amb terra en el seu interior després d’una breu cerimònia en el cementeri. Després comença el dol, que va de set dies estrictes a un període de fins a dotze mesos, la qual cosa exigix una organització acurada entre família i comunitat per a compassar els temps religiosos i els tràmits civils.
En conjunt, el mapa funerari espanyol combina tradició i adaptació: el pes del ritu catòlic conviu amb la pluralitat creixent de pràctiques evangèliques, musulmanes i jueves. La infraestructura disponible avança, però encara enfronta reptes concrets, des de la falta de capelles interconfessionals en alguns tanatoris fins a la necessitat de parcel·les específiques per a la inhumació musulmana.
