La dana que va afectar la Comunitat Valenciana en octubre de 2024 ha sigut un dels episodis de pluja torrencial més extrems de tota la sèrie històrica regional. Així ho ha determinat el primer Índex Climàtic Actuarial Espanyol (ICAE), que ha analitzat aquell episodi de pluges intenses per a mesurar fins a quin punt s’estan multiplicant els fenòmens meteorològics extrems.
Este nou índex combina mitja dotzena d’indicadors climàtics per a quantificar la freqüència d’esdeveniments greus com pluges torrencials, sequeres o vents intensos. El document l’ha elaborat l’Institut d’Actuaris d’Espanya (IAE), que ha posat a prova la metodologia amb dos episodis recents: la dana de València i l’incendi de la Sierra Oeste de Madrid durant l’estiu de 2026.
En el cas de la dana, el subíndex de precipitació de la zona va arribar a una anomalia de 2,48 desviacions estàndard. Estes xifres situen aquell episodi entre les pluges torrencials més extremes registrades en la sèrie històrica de la regió. A més, els autors assenyalen que les dades ‘mostren a més que este tipus d’anomalies s’han tornat notablement més freqüents en els últims 8 anys que en els 22 anteriors’.
El segon cas analitzat ha sigut l’incendi forestal de Madrid-Àvila de juliol de 2026. En este episodi, el subíndex de sequera va arribar a 4,7 desviacions estàndard respecte a la referència històrica, el valor més extrem registrat en aquella zona. Segons el document, este resultat és ‘reflex d’un dèficit d’humitat del sòl excepcional en els mesos previs al foc’.
Episodis extrems cada volta més freqüents
Segons l’ICAE, Espanya ha registrat en 2025 el nivell d’extrems climàtics més alt des de 1961. L’índex se centra en episodis concrets i no en el clima mitjà, per la qual cosa posa el focus en la intensitat i la freqüència de situacions de risc.
El document mesura els valors extrems en sis variables principals: temperatures màximes, temperatures mínimes, precipitacions, sequera, vent i nivell de la mar. Per a cada una d’estes variables s’analitza com es distribuïxen estadísticament els valors i quant es desvien els episodis més intensos respecte al període de referència, situat entre 1961 i 1990.
El resultat final s’expressa en desviacions estàndard (σ) respecte d’eixe període base. Este mètode permet comparar en una mateixa escala magnituds molt diferents, com ara graus de temperatura i mil·límetres de pluja acumulada. Així es pot tindre una visió global de com evolucionen els extrems climàtics al conjunt del territori.
El detall de les medicions inclou la freqüència de temperatures màximes per damunt del percentil 90 i de temperatures mínimes per davall del percentil 10. També analitza la precipitació màxima acumulada en períodes de cinc dies consecutius i la sequera, que es mesura a través de la pèrdua d’humitat del sòl respecte a la referència històrica.
En el cas del vent, l’índex té en compte la freqüència d’episodis de vent intens, calculats en termes de potència i no només de velocitat. A més, incorpora la variació del nivell de la mar, un factor clau per a l’afectació de temporals costaners i possibles inundacions en zones litorals.
Totes estes dades es normalitzen i es combinen en una única fórmula, seguint la metodologia de l’Actuarial Climate Index desenvolupat inicialment als Estats Units i al Canadà. No obstant això, l’ICAE adapta este esquema al context geogràfic i climàtic espanyol, amb les seues particularitats regionals.
La informació emprada per a construir l’índex procedix de les sèries de dades de Copernicus, el programa d’observació de la Terra de la Unió Europea. Estes sèries permeten comparar dècades distintes amb criteris homogenis i reduir possibles distorsions en les conclusions.
Segons l’anàlisi, l’ICAE mostra ‘una trajectòria clara’. L’índex es va mantindre pròxim a zero, i fins i tot en valors negatius, durant bona part dels anys setanta i huitanta. A partir de 1990 s’observa ‘un ascens sostingut’ que s’accentua en l’última dècada.
A la fi de 2025, l’índex situava l’anomalia al voltant d’1,3 desviacions estàndard, el nivell més alt de tota la sèrie des de 1961. Esta evolució evidencia que els episodis extrems s’han intensificat i s’han fet més habituals al llarg dels últims anys.
Els actuarires destaquen que la utilitat de l’ICAE ‘va més enllà de l’àmbit meteorològic’. Segons subratllen, ‘pot servir com a sistema d’alerta primerenca per a articular mesures de prevenció’. També pot ser una eina per a la planificació urbanística i per a la conscienciació ciutadana davant del risc creixent associat a estos fenòmens.
A més, el sector assegurador pot utilitzar l’índex per a quantificar millor la bretxa d’assegurament davant de riscos climàtics extrems. D’esta manera es poden ajustar cobertures, primes i polítiques de gestió del risc, tenint en compte l’augment de la freqüència i intensitat d’episodis com la dana de 2024 a la Comunitat Valenciana.
