Les pràctiques clíniques dels estudiants de Medicina són hui més planificades i estructurades, amb rotacions per servicis essencials. No obstant això, l’augment de facultats i d’alumnat desborda la capacitat docent de molts hospitals i deriva en les anomenades ‘pràctiques ficus‘, en les quals l’estudiant a penes observa sense intervindre. Per a compensar-ho, guanyen terreny els centres de simulació i els maniquins d’alta sensibilitat, que permeten entrenar habilitats sense risc per al pacient.
En un grau on més de la mitat dels crèdits són pràctiques hospitalàries, la pugna per places formatives s’ha intensificat, sobretot en grans ciutats. A Madrid conviuen deu facultats (quatre públiques i sis privades) i el nombre d’alumnes supera el que els hospitals universitaris poden absorbir amb tutories efectives. La norma vincula a cada universitat pública amb un hospital públic i fixa, a més, que no hi haja més de cinc estudiants a l’hospital, incloent-hi els residents. Per a alleujar el coll de botella, algunes comunitats, com Madrid o la Valenciana, estan flexibilitzant el marc mitjançant convenis.
El president de la Conferència Nacional de Degans de Medicina, Antonio Compañ, resumix el problema: ‘Hi ha un problema de massificació i coll de botella en alguns hospitals i encara que hi ha pràctiques que es poden fer en laboratoris o en centres de simulació, perquè es donen al costat d’un llit ha d’haver-hi una sèrie de condicions’. Compañ al·ludix a les ‘pràctiques ficus’, quan l’adjunt no pot atendre l’estudiant per la sobrecàrrega assistencial, la qual cosa reduïx la interacció i retarda l’adquisició de competències.
Des de la Universitat Complutense de Madrid, el seu degà, Javier Arias, contraposa dos models. En alguns centres privats ‘volen maximitzar l’ús de l’hospital’ i organitzen grups amplis en els quals l’estudiant és un ‘espectador passiu i passa pels servicis sol veient’. A la Complutense, en canvi, l’alumne s’integra com ‘el resident 0‘, en parelles o de manera individual: ‘A l’estudiant se li dona progressivament responsabilitat, interacciona amb el pacient, explora, fa històries. Tot amb procediments tutoritzats’. Arias recorda que als hospitals públics hi ha sessions clíniques, canvis de guàrdia i investigació, i ‘els alumnes ho viuen’. En la seua visió, ‘en els privats el cirurgià operarà i després es va, la qual cosa és poc formatiu perquè l’estudiant adquirisca coneixements i habilitats’.
Compañ matisa que no tots els hospitals privats funcionen igual: hi ha universitats, com la de Navarra, amb xarxa pròpia suficient. Les majors dificultats es concentren en els grans hospitals de referència de les ciutats més demandades, on tots volen estar. ‘No és el mateix crear una facultat de Medicina a Lleó o a Burgos on hi ha llits suficients, que a Barcelona, perquè no sé d’on trauran els hospitals’, ironitza, i recorda que actualment hi ha més de 54 facultats i estan previstes altres quatre més per a 2026 (dos públiques i dos privades).
Massificació i accés primerenc a l’hospital
Per a garantir pràctiques, les universitats privades busquen aliances estables amb grups hospitalaris. La Universitat Camilo José Cela i HM Hospitals van crear en 2021 CUHMED, amb 100 alumnes per any formats des del primer curs en els seus propis centres, i amb un campus quasi integrat a l’hospital de Montepríncipe. El seu degà, José Barberán, detalla: ‘Des de primer ja fan rotacions amb els zeladors, per a aprendre com portar als infermers, tractar urgències o fer reanimacions cardiovasculars. En els següents cursos s’incorporen als equips mèdics i giren per tots els servicis’.
En la pública, l’habitual és que l’hospital es xafe a partir de tercer, quan l’alumne ja té base suficient. Hi ha variacions: en la Universitat Rei Joan Carles el quart curs es desenrotlla íntegre a l’hospital, mentres que en unes altres el rotatori s’intensifica en quint i sext. Arias ho justifica: ‘A la Complutense comencen en tercer perquè és quan tenen formació suficient. Al final suposa un contacte amb el pacient i un accés a informació sensible‘.
Les vivències dels estudiants il·lustren eixa transició. Sofia, de 21 anys, relata que en la Universitat Francesc de Vitòria ja acudia en primer al centre de salut i a l’hospital per a conéixer algunes especialitats: ‘No tenia coneixements però em motivava per a continuar estudiant en moments més difícils’. En la Universitat Rei Joan Carles va començar a girar en tercer ‘una vegada a la setmana en grups de tres en tres i sobretot es fomentava fer històries clíniques‘. El balanç és clar: ‘Vam aprendre molt; ens van llançar al pacient i calia posar a prova el que sabíem’, i en quart ‘he sigut més conscient d’aplicar el que estic estudiant en posar-ho en pràctica amb el pacient tots els dies’.
La revolució dels simuladors
Els maniquins d’alta sensibilitat i les sales de simulació estan canviant el model docent. ‘Són una ajuda súper important’, afirma Compañ, que subratlla l’aposta tant de públiques com de privades per estes ferramentes. Diverses universitats públiques, com Granada, la Corunya, l’Autònoma de Madrid o la Miguel Hernández, ja compten amb grans centres de simulació; hospitals com La Fe de València o Valdecilla de Santander també els integren.
Valdecilla figura entre els pioners europeus. El director mèdic de l’Hospital Valdecilla, Ramón Herrería, destaca els beneficis per als residents: amb la simulació, ‘l’error suposa una oportunitat pedagògica‘. Abans de passar a la pràctica clínica, ‘el resident pot experimentar amb actors, amb simulació en 3 D, amb robots. Això fa que guanye molta més confiança, té més destresa tècnica’. I contrasta amb el model de fa dècades: ‘en la meua època, havies de fer o moltes guàrdies o tindre molta sort en elles per a trobar casos de situacions crítiques, que és per al que tots els professionals de l’hospital hem d’estar preparats’.
La inversió privada accelera esta revolució. A Navarra o en la Francesc de Vitòria hi ha centres de simulació, i el CEU Sant Pau de Montepríncipe ha construït un hospital real amb capacitat per a 50 pacients. Incubadores, equipament d’última tecnologia i ninots que simulen adults o nounats, amb costos de fins a 90.000 euros, s’usen per a formar a estudiants de Medicina, Infermeria, Farmàcia, Psicologia o Fisioteràpia. El degà de Medicina de la Universitat CEU Sant Pau, Tomás Chivato, el resumix: ‘El que és important és que sàpien com funciona un hospital des d’una entrada en urgències, passant pel triatge i la classificació fins a si el pacient ha d’ingressar en hospitalització o en l’UCI d’adults o de xiquets’.
Barberán també defén la simulació perquè ajuda a adquirir competències abans de ‘tocar’ al pacient, per exemple en intubació, encara que insistix que ‘la simulació ha de ser complementària‘. Subratlla la necessitat de ‘viure l’hospital i saber acompanyar a un pacient’. En paral·lel, l’hospital de simulació del CEU, dirigit per Álvaro Trampal, disposa de 23 sales motoritzades perquè els alumnes observen i aprenguen dels seus companys: ‘Es treballa amb les simulacions sobre l’error com a font d’aprenentatge’. En Infermeria, els exercicis inclouen mobilitzar a un pacient en llit o manejar una membrana extracorpòria. La percepció de l’alumnat és positiva: ‘Ho afronte amb nervis i concentrat perquè al final és bastant fidel a la realitat i crec que ens ajuda molt’, diu Miguel, estudiant de quart d’Infermeria.
Per a Compañ, els estudiants que entrenen amb simuladors ‘adquirixen habilitats clíniques molt millor que els que van a hospitals de manera passiva’ i, a més, ‘sense cap risc per al pacient’. Este enfocament reforça la seua confiança i, de pas, contribuïx a alleujar el problema d’excés d’estudiants. En eixa línia, Mónica, de quart de Medicina en la Universitat Francesc de Vitòria, reconeix que la simulació amb maquetes i maniquins l’ha preparada per a tractar moltes patologies.
