Els valencians hem sigut sempre un poble amable, acollidor i afectuós. Som una terra de gent apassionada i vitalista amb una identitat forjada en un mestissatge humà i cultural de molts segles. Som diversos i, alhora, ens volem i estimem com una gran família; possiblement pel resultat més bell d’haver superat tantes penalitats al llarg de la història; com la del fang que, desafortunadament, ens ha tornat a marcar fa molt poc. A pesar de tots els mals, mai hem perdut l’alegria ni l’esperit solidari que ens definix.
El valencià és un reflex del nostre ser. Una llengua que, al llarg dels segles, ha sigut sinònim d’afecte i que no ens ha dividit mai, ben al contrari, ens ha unit de manera admirable. La nostra història lingüística és l’expressió de la convivència: el valencià i l’aragonés – també el castellà– han convixcut en este territori més de set-cents anys. Ací no hem patit mai cap frontera identitària resultant de les diferències lingüístiques: els valencians de l’interior compartixen el mateix sentiment de valencianitat que els de la costa: són igualment valencians els de la Vall d’Uixó i els de Sot de Ferrer, els de Xàtiva i els d’Anna. Però és que la nostra germanor supera, de bon tros, les fronteres històriques administratives: són germans els d’Oriola i Beniel, els de Rossell i d’Ulldecona, els de Villahermosa i de Puertomingalvo.
És per tot açò que els valencians som poc amics de les fronteres que no ens unixen i, en conseqüència, exigim a la classe política, i a tots els agents socials valencians, no crear divisions ni barreres ideològiques –internes o externes– que distorsionen, ben nocivament, la nostra essència històrica: un poble agermanat dins de la seua diversitat.
Per desgràcia, durant el segle XX, diversos corrents de pensament han alimentat un malestar social al voltant de la nostra identitat i de la nostra llengua.
Una síntesi –popularitzada entre valencians– és el relat que definix la Corona d’Aragó com un estat català en essència. Segons esta lògica, i amb matisos nominalístics, catalans serien els seus regnes, els habitants, els seus reis, la Senyera i també la llengua. En virtut de la complexitat de la nostra història, molts valencians ens preguntem si eixa visió simplista del passat ha defugit l’equilibri per ajustar-se a un ideal catalanocentrista que negligix (¿interessadament?) una perspectiva vertebradora més ampla i ponderada: la que unix els pobles al nord i al sud dels Pirineus.
Si els relats simplistes han resultat negatius per a la cohesió del poble valencià, més contradictòria i dolorosa és la pretensió de forjar un valencianisme sense el valencià. Cap disputa ideològica pot justificar ni alimentar el desafecte i la renúncia a la llengua valenciana. Per això, si el resultat de les nostres obres no contribuïx a reforçar l’estima pel valencià –eix fonamental de la nostra identitat–, és menester que fem un exercici de reflexió i autocrítica, que només serà beneficiós des de la voluntat d’escoltar-nos i entendre’ns.
Desafortunadament, eixe debat necessari ha caigut en una via morta. L’honestedat i l’humanisme moren cada dia en una mar d’insults i d’argumentaris maniqueus que, sovint en nom de la “ciència”, exigixen condemnar a l’ostracisme tots els qui no combreguen amb determinades màximes. Davant d’este ambient tòxic, volem alçar la veu –ara i per a sempre– per la concòrdia i la germanor de tots els valencians i les valencianes. ¿De veritat les interpretacions de la nostra història, la nostra identitat i el model lingüístic mereixen un enfrontament social perpetu que s’endú per davant la nostra autoestima i la nostra vàlua com a poble?
Si volem avançar, hem de véncer qualsevol temptació de convertir la societat valenciana en un camp de batalla de discòrdies, odi, faltes de respecte i acusacions infundades. Estem farts de dogmes i enfrontaments excloents i sectaris. És hora que el diàleg entre valencians siga una expressió de l’honradesa, germanor i l’entesa que ens identifiquen.
Fa anys i panys deixí de pensar que “els meus” eren estos o aquells. Són meus els qui m’estimen i em respecten, els qui s’esforcen per construir una societat en què l’humanisme i l’entesa no són valors prescindibles. Per tot això, i més, en Trellat volem reivindicar que les discrepàncies entre valencians se resolguen sempre des del diàleg i el respecte, perquè sense discrepància i diàleg no hi ha ciència, ni pot haver democràcia ni convivència, ni llengua ni poble valencià.
