Tres joves arquitectes han posat sobre la taula nous models d’habitatge flexible per a afrontar la crisi residencial actual. Les seues propostes replantegen el pis estàndard i defenen vivendes que s’adapten als canvis vitals, a la diversitat de famílies i a noves formes de treball i oci dins de casa.
Coincideixen que l’arquitectura té molt a aportar per a eixir d’esta crisi. Consideren que l’habitatge no pot ser només un producte econòmic, sinó un dret vinculat a la qualitat de vida, la sostenibilitat i la cohesió social.
Un tapís que cus fractures urbanes
Amanda Luisa Koivisto té 29 anys i ha presentat el TFM ‘Made in Villaverde’ a la Universitat Politècnica de Madrid (UPM). El treball proposa rehabilitar i ampliar la nau del Grup Samar, antiga nau mecànica de Boetticher y Navarro, al districte madrileny de Villaverde.
Koivisto recupera l’herència industrial de la zona a partir d’un fil conductor que anomena tapís arquitectònic. Sobre l’estructura existent, i respectant les cobertes en dents de serra, projecta un centre d’investigació i desenvolupament de tecnologies verdes, una torre de vivendes i una xarxa d’espais comunitaris a l’aire lliure.
La idea és integrar producció, investigació, residència i vida quotidiana en un mateix ecosistema urbà. Així, este teixit urbà ‘cús les fractures’ creades per infraestructures industrials i de transport a Villaverde i, segons defensa, es pot exportar a altres zones semblants.
Les vivendes se situen en una torre de entre 40 i 50 pisos. Cada planta agrupa dos unitats residencials al voltant d’un nucli central, que pot ser compartit o independent segons el moment vital de cada llar.
Les unitats es poden combinar de moltes maneres i generen ‘respostes infinites’ de configuració per a cada família i per a cada moment del dia o de la vida. Per a Koivisto, la casa ha incorporat noves funcions, com el treball o activitats d’oci com el ioga al menjador, però l’oferta immobiliària continua oferint espais molt menuts que no responen a esta realitat.
Criada a Finlàndia i envoltada de bosc, Koivisto defensa una arquitectura que reserve espai per a la biodiversitat. Planteja un hàbitat compartit entre persones, flora i fauna, amb elements específics com buits en la construcció per a la nidificació d’aus.
Un sistema modular que es desplaça
Paula Grande Blázquez, de 24 anys, ha viscut l’adolescència marcada pel confinament de la pandèmia i finalitza la seua formació en plena crisi d’habitatge. El seu TFM a la UPM, anomenat ‘Hábitat Productivo’, reconvertix l’antic Acuartelamiento Aéreo (ACAR) de Getafe en un sistema residencial que evoluciona amb els ocupants.
La proposta parteix de la idea que la vivenda no és una organització fixa. Es definix com la combinació de tres espais: la cèl·lula privada, l’espai intermedi sense usos tancats i la agrupació residencial.
Les cèl·lules són la unitat mínima i cobrixen els usos bàsics: descans, aseo, cuina i estada. Però la vivenda no queda tancada dins del perímetre d’estes cèl·lules, com passa als pisos convencionals, sinó que es definix per la seua relació oberta i flexible amb els altres dos espais.
A més, el sistema es basa en mòduls inserits sobre rails dins de l’estructura general de l’edifici. Estos mòduls poden desplaçar-se per adaptar o ampliar la configuració segons les necessitats canviants dels residents.
Esta mobilitat té també un component climàtic. A l’estiu, els mòduls poden desplaçar-se cap a la façana nord per protegir-se del sol. En canvi, a l’hivern, poden aproximar-se a la façana sud per aprofitar millor la radiació solar i millorar el confort tèrmic.
Grande Blázquez es declara partidària de reutilitzar estructures existents davant ‘el gest de tirar tot el que hi ha, com un borró’. A més, busca generar un entorn que impulse activitat econòmica local i reduïxca els llargs desplaçaments diaris entre residència i treball.
Industrialització i més flexibilitat en l’habitatge
La valenciana Carolina Martín, de 35 anys, és especialista en vivenda després d’un màster i una beca Marie Curie de la Unió Europea. Sosté que els arquitectes han d’assumir un paper més actiu davant la crisi, no sols des del punt de vista tècnic, sinó també social i polític.
Entre les seues propostes destaca impulsar la construcció industrialitzada per a rebaixar costos, escurçar terminis d’execució i reduir residus. Matisa, però, que això no ha de significar ‘caure en l’estandardització de les vivendes’, que segons remarca han de ser ‘flexibles i adaptables’.
Martín no compartix que es continue construint pensant només en el model de família tradicional. Recorda que la societat és cada vegada més diversa i aposta per dissenys capaços d’adaptar-se a diferents tipus de llar: persones soles, famílies monoparentals, parelles sense fills o persones majors.
Defén que estos espais puguen transformar-se amb el temps sense grans obres. Això permetria que una mateixa vivenda acompanyara diversos moments vitals, des de la joventut fins a la vellesa, amb canvis mínims.
Comparteix amb les seues col·legues més jóvens l’interés per models com el ‘cohousing’ i les cooperatives de vivenda. En estos formats es reduïx l’espai estrictament privat i s’amplien les zones compartides, com cuines, sales de treball o espais d’oci.
No obstant això, advertix que algunes promocions immobiliàries utilitzen este disseny únicament per a reduir la superfície dels pisos i augmentar la rendibilitat. Avisa que, si passa això, es perden els avantatges socials i comunitaris que haurien de tindre estes fórmules.
Segons Martín, la mesura clau per a atacar la crisi és augmentar el parc d’habitatge públic ‘assequible i permanent’. Per això proposa crear una Agència Nacional de Vivenda Industrialitzada que treballaria per ‘augmentar l’estoc de vivenda assequible protegida fins a un 10 % en els pròxims deu anys’.
Per a ella, és imprescindible deixar d’entendre la casa només com una inversió econòmica. Posà com a exemple països com Àustria o Països Baixos, on el lloguer protegit oferix estabilitat a llarg termini i limita l’especulació amb l’habitatge.
