Emilio de Justo va passejar l’última orella de la fira de Falles de València en tallar un trofeu del quint bou de la vesprada, en una correguda de Núñez del Cuvillo que va oferir material per a un balanç bastant més triomfal del que finalment es va registrar. Malgrat el vent incòmode i a una vesprada freda i sense encant, almenys quatre dels sis bous van donar opcions clares als espases per a arredonir faenes més rotundes.
El lot de Núñez del Cuvillo, seriós de presentació i ben armat, es va caracteritzar per la seua finor de faiçons i per un comportament que, en línies generals, va facilitar el lluïment en l’últim terç. Excepte el tercer, més apagat, i el sext, de menor lliurament i amb un punt de brusquedat, el conjunt de la correguda va oferir envestides aprofitables, amb especial relleu per als dos bous que van correspondre a Emilio de Justo, per la seua classe i profunditat.
Naturals decisius d’Emilio de Just
La faena més destacada va arribar amb el quint, al qual el destre cacereño va acabar imposant-se després d’una arrancada vacil·lant condicionada per les ratxes de vent. El bou envestia amb profunditat, però no va ser fins a mitat de faena quan el torero va aconseguir assentar-se per complet i governar eixa qualitat, trobant per fi el ritme i la distància que demanava l’animal.
En una tardana i temperada tanda de naturals, De Justo va allargar els muletazos amb un traç més llarg i lligat, apurant al bou en tota la seua mesura. Eixos muletazos al natural, ben rematats, van alçar els ànims d’un públic que fins llavors s’havia mostrat fred, i van marcar el punt d’inflexió de la faena. A partir d’ací, l’extremeny va sumar nous passatges estimables, sense arribar potser a mantindre el mateix nivell d’intensitat, però sí prou per a apuntalar la petició d’orella.
L’estocada baixa i posterior que va rubricar la faena, cobrada de manera perpendicular, va ser efectiva i, després de l’avís, el president va concedir l’orella que va permetre a de Just tancar la fira com a últim triomfador de l’abonament. El trofeu premiava la millor sèrie de la vesprada i una labor que, sense ser completa de principi a fi, sí que va saber aprofitar el millor bou de l’enviament.
En el seu primer torn, amb el segon de la vesprada, De Just no va arribar a confiar-se del tot. Les ratxes de vent van influir en una faena en la qual el bou va repetir amb classe i major recorregut del qual va acabar lluint en la crossa. L’extremeny no va aconseguir enganxar a l’animal prou per davant i va acurtar els muletazos abans del que demanava el astado, la qual cosa va restar profunditat i contundència al conjunt. Així i tot, va deixar passatges amb una certa qualitat i va saludar una volta al rode després de lleu petició d’orella i avís, després d’una estocada posterior i caiguda.
La imatge de Talavante i Ortega
Va obrir plaça Alejandro Talavante, únic torero que repetia en els cartells de la fira. La seua actuació, no obstant això, va mantindre la mateixa tònica laxa que ja havia mostrat en la seua anterior compareixença en este cus. Davant dos bous nobles i sense complicacions evidents, amb envestides clares que permetien confiar-se, l’extremeny va optar per un plantejament d’escàs compromís.
Amb la crossa massa volandera i sense acabar d’estrényer en els terrenys on més podia sotmetre al bou, Talavante va lligar sèries que van mancar de fibra i emoció. Els dos trasteos van resultar lleugers, enlairats i mecànics, més preocupats pel traç aparent que per la profunditat. Eixa falta d’aposta es va reflectir en els resultats: ovació després de lleu petició d’orella amb el primer, al qual va matar d’estocada caiguda i posterior, i silenci rere avís amb el quart, després de dos punxades, mitja estocada despresa i una estocada també despresa i posterior.
El pitjor lot va ser a les mans de Ortega. Al sevillà li va correspondre un tercer que mai va acabar de concretar la seua noblesa per falta de forces, la qual cosa va condicionar tota la faena i va obligar a dosificar esforços sense poder exigir massa a l’animal. Sense matèria primera suficient, el torero es va limitar a deixar muletazos solts de bon talle, però sense possibilitat d’armar una obra compacta.
El sext va ser encara més deslluït. El bou no va arribar a trencar amb claredat cap avant i va acusar un comportament gazapón i brusc, molt poc propici per al lluïment. Davant este panorama, Ortega va mantindre una actitud correcta, intentant estructurar la faena amb tremp i suavitat, però l’envestida irregular i sense lliurament va impedir que quallaren més que algunes passades aïllades estimables. Va matar amb una estocada baixa davantera al tercer, i amb punxada baixa i estocada profunda i caiguda en el sext, escoltant silenci en els dos torns.
En el capítol de les quadrilles van sobreeixir la brega d’Álvaro Montes al primer de la vesprada i la d’Antonio Chacón enfront del segon, la qual cosa va ajudar al fet que eixos bous arribaren més ben col·locats i més fixats a la crossa. El festeig, nové i últim d’abonament de la fira de Falles, es va celebrar amb la plaça quasi plena, amb 9.100 espectadors segons l’empresa, en una jornada condicionada pel fred i el vent que també van influir en el to general de l’espectacle.
FITXA DEL FESTEIG
Núñez del Cuvillo: Sis bous de Núñez del Cuvillo, d’excel·lent presentació, seriosos, fins de faiçons i ben armats. Poc castigats en vares quasi tots; excepte el tercer, la més apagada, i el sext, de menor lliurament, van donar en conjunt notable joc en l’últim terç, destacant per la seua classe i profunditat el lot d’Emilio de Just.
Alejandro Talavante: ovació després de lleu petició d’orella amb el primer; silenci rere avís amb el quart.
Emilio de Just: volta al rode després de lleu petició d’orella i avís amb el segon; orella després d’avís amb el quint.
Juan Ortega: silenci en el tercer; silenci en el sext.
Van destacar en les quadrilles Álvaro Montes, per la seua brega al primer bou, i Antonio Chacón, per la seua labor amb el segon. Plaza quasi plena, amb 9.100 espectadors, en vesprada freda i ventosa.
