Àngel Calpe, acadèmic de l’AVL, és reconegut pel seu treball en sociolingüística i lingüística de corpus, especialment en el context del valencià. Ha contribuït significativament en lexicografia i en la comprensió sociolingüística de la Comunitat Valenciana. Calpe assumix la presidència de Taula de Filologia Valenciana en un context polític on ix a la palestra l’ús social del valencià. El filòleg oferix una visió profunda sobre els desafiaments i oportunitats del valencià en la societat actual,
Quin considera que és el paper de la Taula de Filologia Valenciana en la societat valenciana actual?
Crec que seguixen vigents les raons per les quals fundàrem Taula ara fa 15 anys: estudiar i fer propostes per a la millora de l’ensenyança de la llengua i literatura valencianes, de la normativa i el model de llengua a usar en la comunicació pública, i per a augmentar l’ús social i el prestigi de l’idioma valencià. Pense que encara es poden fer moltes coses en eixos àmbits d’actuació, sempre amb la intenció d’aconseguir el màxim consens i suport social dins de l’ampli marc normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Com a president recent, quins són els seus principals objectius i projectes al capdavant de la Taula de Filologia Valenciana?
La meua elecció com a president de l’entitat ha sigut el resultat inesperat de la voluntat del fundador i anterior president de Taula, el professor Abelard Saragossà, de passar a un segon pla per a centrar-se en la seua tasca investigadora, que tan bons fruits està donant. En eixe sentit, vullc obrir un espai de reflexió per a que els membres de l’associació debatem entre tots propostes de futur. Evidentment, seguirem treballant per a millorar i difondre els resultats de les dos actuacions principals de l’associació, les jornades anuals sobre el valencià i la revista Aula de Lletres Valencianes-Revista Valenciana de Filologia, coeditada amb la Diputació de Castelló. Però també m’agradaria que començàrem a fer propostes concretes amb efectes pràctics sobre els temes que ocupen l’associació.
Quins són els majors desafiaments que enfronta la Taula de Filologia Valenciana en el context actual?
Vivim en un moment de forta confrontació política i la temptació d’usar el valencià com a arma llancívola és més que evident, quan la defensa de la llengua valenciana hauria de ser transversal i assumida per tot lo món. És incomprensible que es pretenga traure a Alacant de la zona de predomini lingüístic valencià, és molt trist vore com entitats centenàries organitzen cicles de conferències escarnint la institució normativa de l’idioma valencià, és lamentable que alguns partits polítics consideren que “valencià” és un nom local que no cal usar ni en la resta d’Espanya ni en la Unió Europea, i és penós llegir en xàrcies socials els atacs i les burles contra la promoció de paraules normatives pel simple fet de ser específiques i habituals dels valencians. En temps d’extremismes, el major repte de Taula serà fer sentir arguments a favor del consens lingüístic sense ser atacada per totes bandes.
Quines iniciatives específiques està considerant per a promoure el valencià a través de la Taula de Filologia Valenciana?
Taula no té capacitat directa de promoure el valencià a part de donar exemple amb el seu ús constant. No obstant, pensem que la manera d’ensenyar el valencià i els criteris per a avaluar-lo són fonamentals per a afavorir la incorporació de nous parlants efectius, més enllà de col·leccionar certificats, i també per a augmentar la seguretat lingüística i l’autoestima dels valencianoparlants nadius. En eixe sentit, farem propostes per a millorar els llibres de text i facilitarem materials didàctics que puguen ser útils en les aules.
Com planeja la Taula col·laborar amb altres institucions, com l’AVL, per a enfortir la posició del valencià? Tendiria Taula la mà a la RACV?
Taula té una bona relació amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la qual col·labora en la jornada anual sobre el valencià amb la dotació del premi d’investigació “Joaquim Garcia Girona”. De fet, no són pocs els acadèmics que en formen part o han col·laborat en un moment o altre amb l’associació. La meua intenció és continuar i aprofundir fins a on siga possible en eixa línia de cooperació.
La RACV és una institució centenària imprescindible per a entendre la història de la llengua i cultura valencianes i del valencianisme. Puc entendre la seua decepció per no haver sigut elegida l’entitat normativa del valencià, però les Corts Valencianes, en la disjuntiva d’haver de triar entre esta i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, optaren per una institució de nova creació, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Espere que, en algun moment no molt llunyà, eixa realitat siga assumida per la RACV, així com ha sigut assumida finalment per les universitats, i pugam mantindre unes relacions cordials entre tots els actors que ens preocupem per la llengua i cultura valencianes, sense detriment de les discrepàncies i diferents punts de vista que puga defendre legítimament cada u.
la llengua de l’administració ha de ser natural i pròxima als ciutadans
Àngel Calpe
Com avalua els recents canvis proposats per la Generalitat per a l’ús del valencià en l’administració?
Encara no coneixem els detalls d’eixos canvis, només podem opinar sobre els exemples que ha publicat la premsa. Crec que van en la bona direcció, perquè pensem que la llengua de l’administració ha de ser natural i pròxima als ciutadans, dins de la correcció inherent al llenguatge administratiu.
Quin impacte creu que tindran estos canvis en la cultura i la identitat valenciana?
Pense que tindran un impacte positiu perquè augmentaran la seguretat lingüística i l’autoestima dels valencianoparlants i facilitarà que l’administració es veja com una cosa pròxima i no hostil al ciutadà. Afegiria que la necessitat de simplificar el llenguatge administratiu no és únicament una qüestió del model de llengua, sinó que implica una actuació més profunda per a fer fàcilment comprensible allò que es vol transmetre al ciutadà, i que és un procés que també cal aplicar al castellà.
Quines estratègies considera clau per a fomentar l’ús i l’ensenyament del valencià a les escoles? Creu que se seguix el camí adequat?
És un tema molt complex. Crec que hi han aspectes molt millorables en la llei vigent de plurilingüisme en el sistema educatiu, com ara en relació a les exempcions. No tinc gens clar que la supressió de les línies haja sigut positiva. Trobe que també és molt important que el professorat estiga ben format en la didàctica del valencià, però falten professors, i sorprén que s’hagen eliminat procediments com la capacitació, que millorava sensiblement la formació dels docents que no havien estudiat filologia. En tot cas, considere que és important que els alumnes de les zones de predomini lingüístic castellà tinguen l’oportunitat d’estudiar en valencià i se’ls anime a fer-ho, perquè els enriquirà com a persones i afavorirà la cohesió de la societat valenciana en conjunt.
En un context de minorització del valencià és imprescindible comptar amb la complicitat i el suport de bona part dels valencians castellanoparlants i també dels nouvinguts.
Àngel Calpe
Com veu el futur del valencià en un món cada vegada més globalitzat?
Complicat. Les noves tecnologies, el consum audiovisual i les xàrcies socials ens espenten cap a les llengües amb més usuaris, i és difícil competir amb això si no actuem en diversos àmbits: cal aconseguir que Alexa, Siri, Google, etc., ens entenguen i ens parlen en valencià; hem de fomentar la creació de continguts audiovisuals i en xàrcies en valencià; i hem d’afavorir el prestigi del valencià com a part de la nostra identitat com a poble, independentment de la llengua habitual de cada u. En un context de minorització del valencià és imprescindible comptar amb la complicitat i el suport de bona part dels valencians castellanoparlants i també dels nouvinguts.
Quins considera que són les seues aportacions més significatives a l’estudi i promoció del valencià?
La veritat és que tinc prou abandonades la investigació i la creació literària des que vaig entrar en l’Acadèmia, ara fa vint anys, per haver-me centrat en les obres normatives de la institució. Pense que he contribuït decisivament a la dignificació i recuperació de moltes formes i solucions valencianes, i crec també que el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià de 2005, en l’elaboració del qual tinguí una participació destacada, és un document bàsic per a la resolució del conflicte lingüístic intravalencià, a pesar que molta gent no haja sigut capaç de passar de la primera frase del primer apartat dispositiu.
els valencianismes, a soles, no tenen prou força per a ser determinants en política, necessiten sempre el recer, l’aliança o el suport de forces de marc estatal
Àngel Calpe
Com definix el valencianisme en el context polític i cultural actual?
Personalment, no parle de valencianisme sinó de valencianismes. Tenim la desgràcia de tindre dos tradicions valencianistes enfrontades que no es reconeixen entre elles com a interlocutores legítimes, i és una llàstima. El valencianisme d’arrel fusteriana ha intentat un “aggiornamento” que li ha permés guanyar molt de suport social però, al mateix temps, no ha acabat de resoldre o interioritzar qüestions bàsiques per a ser realment transversal: per exemple, encara hui és incapaç d’usar la bandera oficial amb naturalitat en les manifestacions que convoca. El valencianisme d’arrel adlertiana no ha sigut capaç d’eixir de laberint normatiu i es veu cada volta més minoritzat i invisibilitzat pel populisme anticatalaniste conegut com a blaverisme, que ja ni dissimula la seua instrumentalització per part de l’extrema dreta. És constatable que els valencianismes, a soles, no tenen prou força per a ser determinants en política, necessiten sempre el recer, l’aliança o el suport de forces de marc estatal, i això condiciona molt les seues possibilitats d’actuació.
En relació a la cultura, tenim també una situació poc desitjable, en què la llengua i inclús la normativa condiciona l’existència d’àmbits culturals que, encara que conviuen en el mateix territori, a penes si mantenen contacte entre si. Trobe que caldria fer un esforç per a canalitzar una “cultura valenciana” compartida, en què caberen totes les seues manifestacions, amb independència de la llengua o marc referencial de base.
Quin és el paper del valencianisme en l’educació i la promoció de la llengua i cultura valencianes? Se sent identificat amb les polítiques del conseller d’Educació? I el de Cultura?
Un dels valencianismes ha tingut la potestat nominal de la política lingüística els últims huit anys, però no pareix que haja deixat satisfet a ningú. No ha sigut capaç de tirar avant reivindicacions històriques com el requisit lingüístic per a la funció pública, i s’ha autolesionat en diverses ocasions, com en l’aplicació d’uns criteris lingüístics que s’apartaven de les recomanacions de l’Acadèmica Valenciana de la Llengua o en la supressió de la capacitació per a l’ensenyança del valencià. La sensació és que han malbaratat una oportunitat històrica i, probablement, irrepetible. Amb el canvi del govern, l’altre valencianisme espera la seua oportunitat amb unes expectatives, en la meua opinió, poc realistes, perquè les peticions que hem llegit en premsa, o no es poden fer legalment, o apunten a repetir l’experiència de la legislatura de 1995-1999, en què, a pesar de la visibilitat que tingué, acabà minoritzat i amb la creació de l’AVL. En resum, amb uns valencianismes despistats i dependents d’uns altres actors, és difícil imaginar progressos que no siguen pírrics.
Respecte al nou conseller d’Educació, ja he comentat que la llei de plurilingüisme em pareix francament millorable, però encara hem de conéixer quin és el model alternatiu que planteja. En tot cas, considere que els alumnes de les zones de predomini lingüístic castellà han de poder accedir a l’educació del valencià i en valencià, si així ho desitgen, per a garantir que tots els xiquets valencians acaben l’etapa escolar amb un coneiximent suficient tant del castellà com del valencià.
En relació al vicepresident i conseller de Cultura, encara que entenc la filosofia per la qual defén la plena llibertat lingüística, que en el nostre context és com defendre el darwinisme lingüístic, li faria esta reflexió: en l’ètica cristiana, ajudar el més dèbil és un deure moral, i, en el nostre cas, la part de la cultura valenciana que s’expressa en valencià és, sens dubte, la més dèbil i la que requerix més ajuda. Per això necessita el suport de les institucions. Per això i pel manament constitucional que diu que “la riquea de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.”
Quina és la seua visió a llarg termini per al valencianisme i com espera que impacte en la preservació i promoció de la llengua i cultura valencianes?
M’agradaria pensar que els valencianismes trobaran uns mínims compartits que ens permetran avançar coordinadament com a societat. Crec que cal abandonar els essencialismes i buscar una aproximació pragmàtica que facilite que els valencians tingam la influència que ens correspon en el Govern central i en la Unió Europea. El cas del Corredor Mediterrani o la lluita per la recuperació del Dret Civil valencià són exemples paradigmàtics de qüestions concretes i pràctiques que ens permeten actuar, com diu el nostre himne, “tots a una veu”.
En relació a la llengua valenciana, hem d’arribar a un consens transversal que deixe de fer-la conflictiva, o accelerarem encara més el procés de minorització en què vivim. Probablement, l’única possibilitat d’aconseguir eixe consens transversal està arreplegada en el Dictamen de l’AVL adés citat, llegit en la seua integritat i aplicat amb trellat i generositat.
