L’any passat un grup de valencianistes compromesos amb el futur sociopolític de la nostra terra em demanà l’exposició d’una conferència entorn del present tema: “És possible una alternativa regionalista espanyola?”. Passat un temps prudencial, he cregut convenient la seua difusió entre el públic general perquè li servisca de lectura a qui tinga interés en el tema. He dividit la conferència en quatre parts, de manera que durant les setmanes següents publicaré la resta.
Espanya compartix amb els països del seu entorn —Europa— el descens de la consciència nacional exclusiva (Ferrando Badía, 1977). Este descens del sentiment d’identitat relatiu a l’estat-nació i la seua cohabitació amb altres àmbits territorials —supranacional, regional, local— o culturals —llengua, religió, ètnia— (Vicente Canela; Moreno Ramos, 2009) ha possibilitat una millora dels resultats de les formacions polítiques que tenen una base electoral regional en Europa en l’última dècada.
En l’any 2024 diversos partits regionals integraven governs regionals —Lega (Itàlia); Svenska folkpartiet i Finland (Finlàndia)— i regionals —17/21 a Itàlia, 2/12 a Holanda; 2/17 a Espanya; 1/13 a França, 1/16 a Alemanya.
El regionalisme a Europa està representat majoritàriament per partits de centre-dreta. Este factor diferencia la política regional espanyola amb parlaments autonòmics a on només hi ha un partit regional d’esquerra o diversos.
1.1 Antecedents d’entesa entre les forces regionalistes de dreta espanyoles
En Espanya, s’han format fins al moment coalicions de partits regionalistes de centre-dreta en els següents casos: (1) per a les eleccions generals i (2) per a les eleccions europees.
Pel que fa a les eleccions generals, en el marc de la Segona República, cal destacar la CEDA, una coalició que integrava 20 partits catòlics i de dreta regionals i provincials. Llevat de la CEDA, que constituïa un grup parlamentari únic, es formaren altres coalicions electorals de manera puntual, els partits de les quals se separaven en diferents grups parlamentaris en constituir-se les Corts (Unión de Derechas, Frente Nacional Contrarevolucionario, Front Català d’Ordre). Estes coalicions eren possibilitades per un sistema electoral que atorgava el 75-80% dels escons de cada districte a la llista majoritària.
En el nou marc democràtic, cal destacar l’agrupació Equipo de la Democracia Cristiana (1973-1977) que no obtingué ningun escó en el Congrés. En les eleccions generals de 1980 Coalición Popular integrà diversos partits regionals: Acción por Ceuta, Partit Popular de Catalunya, Unió Valenciana, Unión del Pueblo Navarro i Partido Aragonés Regionalista. En les eleccions generals de 1986 es repetí la mateixa coalició de partits que en 1982 sense el PAR i amb Centristas de Galicia.
En resum, només hi hagut dos coalicions de partits regionals de dreta amb representació parlamentària en la història parlamentària espanyola i les dos tenien un partit matriu: Acción Popular (CEDA) i Alianza Popular).
En les eleccions europees l’Acta Electoral del Parlament Europeu establix una barrera d’entrada d’entre el 2% i el 5% dels vots emesos per als països que hi envien més de 35 eurodiputats —Alemanya, França, Itàlia, Espanya i Polònia. En Espanya encara no s’ha aplicat este mínim. No obstant, és important tindre’l en consideració: en cas d’aplicar-se, Coalició per una Europa Solidària (CEUS) s’haguera quedat sense representació tant en les eleccions de 2019 (2,82%) com en les de 2024 (1,21%). S’ha de recordar que les candidatures de Lliures per Europa (4,5%) i Junts i Lliures per Europa (2,54%) van concórrer de manera independent en 2019 i en 2024.
En les eleccions de 2009 i 2014 les tres grans forces regionalistes de centre-dreta —CiU, EAJ-PNV, Coalición Canaria— constituïren Coalició per Europa superant en les dos ocasions el llindar del 5% amb el suport d’altres partits regionalistes —UM, BLOC, PA, entre d’altres. Anteriorment trobem altres coalicions regionalistes però o bé agrupaven també partits d’esquerra o bé no agrupaven els tres partits anteriorment mencionats.
1.2 Graus de regionalisme en el si dels partits d’àmbit nacional
La posició dels partits nacionals en la dimensió de competició centre-perifèria varia d’una regió a una altra. És a dir, en l’eix centralització-descentralització el discurs és programàticament diferent entre una regió o una altra (Alonso Sáenz de Oger, Gómez Fortes, 2011). El PSOE ha sigut més sensible a les demandes d’atorgar més poder a les CC. AA.
El discurs del PP tradicionalment ha sigut més descentralitzador en les CC. AA. a on s’ha nodrit de la base electoral de partits regionalistes: Galícia (Coalición Galega); Illes Balears (Unió Mallorquina) i Comunitat Valenciana (Unió Valenciana).
Per contra, el PSOE manté una posició més autonomista en les CC.AA amb forta presència de partits regionalistes i nacionalistes: País Basc, Galícia, Navarra i Catalunya.
Mentre que el PSOE pràcticament dobla la seua actitud regionalista en aquelles CC.AA. a on una formació regional d’esquerra li pot disputar el govern —ERC a Catalunya i EH Bildu al País Basc—, el PP, en canvi, es mostra ferm contra les propostes descentralitzadores de l’alternativa de dreta regional —Junts a Catalunya i EAJ-PNV al País Basc. Oposar-se al nacionalisme autonomista de la major part dels partits en estes regions és altament rendible perquè el PP millore els seus resultats en les eleccions generals.
Pel que fa als partits frontissa, Sumar té un discurs federal forçat pels membres de la coalició amb major suport electoral: Compromís, Catalunya en Comú, Chunta Aragonesista i Nueva Canarias-Bloque Canarista.
Vox és un partit centralista però ha gastat algunes reivindicacions regionalistes per a enfortir el seu discurs en algunes CC.AA.: lleonesisme en Castella i Lleó i particularisme lingüístic en la Comunitat Valenciana.
1.3 El component valencià i valencianista en els partits nacionals
La Comunitat Valenciana mostra una diversitat d’opinions amb una forta identificació regional entre els votants de partits com Compromís i Podem-Esquerra Unida —80% i 81% únicament valencians + valencians que espanyols, respectivament. D’altra banda, Vox i el PPCV compten amb una base de votants que s’identifiquen majoritàriament com a espanyols —71% i 40% únicament espanyols + més espanyols que valencians. El PPCV i el PSPV presenten el major gruix de votants que se senten igual d’espanyols com de valencians —44% i 36% respectivament.
