Esteso, actor i humorista, va morir este diumenge a València als 80 anys. Va ser un dels mites del cinema espanyol dels anys setanta i huitanta, un referent de l’humor popular que va acompanyar el canvi social de la Transició amb pel·lícules d’enorme estirada en taquilla.
Nascut a Saragossa el 16 de febrer de 1945, va créixer en una família d’artistes: els seus pares eren joteros i era nebot net de l’actor teatral Luis Esteso i López d’Haro. Va debutar de xiquet en els muntatges familiars i va treballar com a pallasso en el circ abans d’instal·lar-se a Madrid en 1964, on es va obrir pas en teatre, cinema i televisió i va gravar discos d’humor. Definia el seu estil com a ‘net, blanc, sense complicació. Un humor del carrer que tracta de buscar no la riallada sinó el somriure continuat’, una declaració que resumix la seua aposta per la proximitat i la complicitat amb el públic.
La seua carrera cinematogràfica va començar en 1973 amb un xicotet paper en ‘Gelosia, amor i Mercat Comú’, al qual van seguir ‘Onofre’ (1974) i ‘Virilitat a l’espanyola’ (1975). L’enlairament va arribar en 1978 amb ‘Pepito Piscines’, que el va consolidar com a actor còmic. En paral·lel, va popularitzar cançons humorístiques com ‘La Fuetada’, ‘La Ramona’, ‘Rasca’t’ o ‘Ai bellotero, bellotero!’, i va exhibir una versatilitat poc comuna en imitar a Raphael, Julio Iglesias, Alberto Cortez, Demis Roussos, Camilo Sesto, Nino Bravo, Tom Jones, Luis Aguilé, Serrat o Manolo Escobar. Eixa mescla de cinema, música i televisió va reforçar el seu perfil de showman i va ampliar el seu abast entre generacions distintes.
Estrela del cinema popular de la Transició
El gran salt va arribar en 1979 de la mà de Mariano Ozores amb ‘Els bingueros’, al costat d’Andrés Pajares. A partir de llavors, la parella va encadenar comèdies costumistes amb tint eròtic que caricaturitzaven a l’espanyol mig anterior a l’alliberament sexual, amb extraordinari acolliment popular: ‘Els energètics’ (1979), ‘Jo vaig fer a Roque III’ (1980), ‘El de lliga màgic’ (1980), ‘Els fanfarrons’ (1981), ‘Que gaudida de divorci!’ (1981), ‘Els liantes’ (1981), ‘Bruges màgiques’ (1981), ‘Tots al sòl’ (1982), ‘Cristòfor Colom, d’ofici descobridor’ (1982), ‘Pare no hi ha més que dos’ (1982), ‘El currante’ (1983), ‘Agite’s abans d’usar-la’ (1983) o ‘La Lola ens porta a l’hort’ (1983). La seua química en pantalla els va convertir en una de les parelles més taquilleres del cinema espanyol, i també van brillar en teatre amb ‘L’estranya parella’ (1987). Més tard van prendre camins separats. Esteso ho va explicar amb franquesa: ‘Amb Pallers ho vaig deixar perquè els dos teníem la sensació d’estar sempre fent la mateixa pel·lícula’.
En solitari, va protagonitzar títols com ‘L’eròtic emmascarat’ (1980), ‘Caray amb el divorci’ (1982), ‘El fill del capellà’ (1984), ‘A l’est de l’oest’ (1984) o ‘El recomanat’ (1985), i va mantindre una presència constant en els escenaris amb obres com ‘Ramona et vull’, ‘Ja tenim risocracia’ o ‘Les coses de Fernando Esteso’. També va escriure, va codirigir i va protagonitzar per a vídeo ‘Visca el riure’ (1987), i en 1991 va participar en ‘L’amor sí que té cura’, de Javier Aguirre.
Televisió, retorns i reconeixements
En començar els noranta va intervindre en programes de les noves cadenes privades. En 1995 va afrontar problemes derivats del contracte per a presentar ‘La ruleta de la fortuna’ en Telecinco i es va bolcar en el teatre de revista. Després de vint-i-cinc anys separats, es va reunir amb Pallers a l’abril de 2006 amb ‘El Codi Aparinci’, una paròdia de la cèlebre novel·la d’intriga. Més tard va tornar al cinema comercial amb col·laboracions en ‘Torrent 4: Lethal crisi’ (2011) i ‘Torrent 5: Operació Eurovegas’ (2014).
De 2016 daten l’obra ‘Dos hòmens i un vespino’ i la pel·lícula ‘Re-emigrants’. Eixe any va rebre el Premi Simón d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Aragonés per la seua trajectòria. En 2018 va participar en ‘Incestum’ i va compartir escenari amb la vedete Viró Claver, L’Aragonesa, en la funció de comiat ‘Un retrobament inoblidable’. El seu nom va tornar a sonar amb força gràcies a la sèrie ‘La que s’aveïna’, on un personatge repetia en to humorístic que havia tingut un ‘affaire’ amb el còmic saragossà.
En 2021 Fernando Colomo va comptar amb ell per a ‘Compte amb el que desitges’ —amb un xicotet paper i una paròdia cantant una cançó de Luis Aguilé— i, al costat de Francisco Arévalo, va presentar a València l’obra ‘Qui es confessa primer?’. Eixe mateix any va participar en la sèrie documental ‘Pallers & CIA’ de Atresplayer Premium. Al novembre de 2021 va ser ingressat a l’hospital La Fe de València per una insuficiència respiratòria derivada d’una bronquitis, que va superar; a l’any següent va tornar als escenaris amb ‘Qui es confessa primer?’.
Va assistir a la gala dels Goya 2023 i va entregar el premi al curt documental amb un homenatge a Carlos Saura i Agustí Villaronga: ‘Estaran escrivint ja el guió de la seua pròxima pel·lícula, que tinguen un record per a mi. Més primerenc que tard ens volverremos a trobar’. Villaronga li va donar a més un paper en ‘Loli tempesta’, estrenada en 2023. El seu treball va ser revisitat en el llibre ‘Pallers i Esteso: Tant munta munta tant… Andrés com Fernando’ (2015) i el documental ‘Sessió salvatge’ (2019). Al desembre de 2023 va demanar disculpes a la presentadora Inés Hernand per les floretes que li va dir en el programa de TVE ‘No sé de què em parles’.
En el pla personal, va estar casat amb María José Egea —morta en 2003—, de qui es va separar en 1992 després de dos dècades de matrimoni. Van tindre dos fills, Arancha i Fernando José.




