Estant almorzant en un baret de Castelló (el de la Ribera), sent que en la taula del costat una dona jove li diu al seu company d’esmorzaret, que devia ser el seu home: “En la casa d’enfront hi ha ‘marors’ per l’herència”. Vaig pensar que amb gent jove aixina, amb eixe bon ús del nostre lèxic genuí, esta llengua està salvada. Maror és una paraula correnta en la parla popular, però no tant en els registres dits “formals”, a pesar que té totes les “virtuts” gramaticals per a ser usada en tots els nivells de llenguatge.
Eixa veu, en primer lloc, té el sentit de ‘moviment accentuat de la mar caracteritzat per ones grans o molt grans’, però també significa, en sentit figurat, ‘malestar o discòrdia en el si d’un grup de persones’, com “En el treball hi ha mala maror”. També té l’accepció de‘remor confusa de baralla o de protesta’, “La maror de la manifestació omplia els carrers”. En castellà, maror equivaldria a marejada.
En l’exemple que citava al principi, la maror era el malestar per la discrepància que hi havia en la casa que anomenava la xica de la taula del costat de la meua, per com es repartien l’herència, cosa prou habitual a l’hora de distribuir-se el llegat econòmic dels pares o tios que van faltant. Marors són també les formes que adquirixen moltes vegades les controvèrsies que es produïxen en el Congrés i en el Senat espanyols, últimament, entre els parlamentaris dels diferents grups.
La terminació en -or que té el vocable maror és molt productiva, tant en valencià-català com en castellà, però en la nostra llengua tenim moltes veus molt pròpies i privatives acabades en -or sense equivalència exacta en la llengua veïna. Per exemple, antigor, aspror, bonicor, bravor, buidor, coentor, cremor, finor, lluentor i la dolça i amorosa tendror.
La terminació -or com a forma sufixada del llatí -or, -oris significa ‘qualitat de’, aspror, ‘qualitat d’aspre’, “Els nispros encara tenen aspror”. El valencià coincidix amb el castellà en moltes paraules amb eixe acabament, entre estes, algunes denominacions dels colors: blancor, negror, verdor. L’amarillo castellà també té la seua amarillor, equivalent no morfològic de la nostra grogor. Però les nostres blavor, grisor i rojor no tenen rèplica ni similitud morfològica en castellà. Sí que en tenen agror, ardor, amargor, espessor, grossor tristor. Paraula, esta última, ben nostrada, estèticament oposada al seu significat, que en castellà està en desús.
En la variant valenciana de la llengua, registrades pel Diccionari normatiu valencià i altres diccionaris valencians, tenim algunes veus no usuals en el català oriental i no arreplegades en els reculls lèxics de referència normatius catalans, com ara bovor, ‘qualitat de bovo’, bramor, ‘impetuositat, desig vehement’, modernor, ‘considerat massa modern’, ‘qualitat de modern’, guapor, ‘qualitat de guapos/guapes’. A més, tenim la fortor, ‘molta força, intensitat’, ‘pudor forta’. En els diccionaris barcelonins eixa paraula només indica ‘olor intensa i desagradable’, i la referència a la força, només com a ‘antic’. La pudentor, amb eixe nom, pareix que és privativa de la parla i dels diccionaris valencians per a denominar la mala olor. I el mal humor d’algú, també.
I un vocable dels acabats en -or, com a ‘qualitat de’, com els ressenyats, que el va pronunciar una xiqueta, de quatre o cinc anys, ja en fa uns quants, va ser acidor. La menuda, filla d’un amic, va dir: “Quina acidor que té esta poma”. Si tenim dolçor i les contràries, amargor i aspror, per què no acidor?, ‘qualitat d’àcid’, de fruites, de vinagre i altres productes de la terra. Mossén Alcover i F. B. Moll, amb la mateixa llògica que la menudeta esmentada, registren l’acidor, en el Diccionari català-valencià-català, com a ‘sabor àcid, aspror’, sinònim d’acidesa, indicant que es diu en el Conflent (comarca catalanoparlant del sud-est francés). Però pel que veem, també a Picassent, poble de la xica ara ja ben fadrina.
Altres paraules ben nostrades i privatives de la nostra llengua, amb les terminacions vistes hui, són blanor, calentor, enyor, foscor, fredor, lletjor, sordor; coixor i ertor, de coix i de ert, en el DCVB.
