Més de la mitat d’infermeres i fisioterapeutes de la Comunitat Valenciana afirma patir assetjament sexual o per raó de sexe en el treball. Malgrat la magnitud del problema, la gran majoria no el denuncia: el 85% reconeix que no posa els fets en coneixement del centre ni acudix als canals formals, principalment per desconéixer com procedir i per desconfiar que el procés siga eficaç.
Este panorama s’emmarca en una campanya de sensibilització sota el lema ‘Sí que passa… És assetjament’, que busca visibilitzar conductes normalitzades o silenciades en entorns sanitaris. La realitat que descriuen les professionals mostra dinàmiques de poder i estereotips de gènere arrelats en ocupacions feminitzades, on la proximitat física amb pacients, familiars i altres actors i la percepció errònia que el personal està ‘al servici’ dels altres faciliten situacions d’abús. Quan no hi ha denúncia ni resposta clara, estes conductes tendixen a repetir-se i a quedar impunes.
Dades del sondeig
El 51% de les professionals consultades diu haver rebut comentaris o acudits sexistes ofensius. El 28% denuncia invasions deliberades del seu espai personal i sentir-se menyspreada, i el 24% reporta contacte físic no sol·licitat ni desitjat. A més, un 14% assegura intents no desitjats de cita o proposicions per a mantindre activitat sexual malgrat la seua negativa, un 37% afirma haver sigut tractada de manera diferent pel seu sexe i al 36% li han contat històries o bromes sexuals que van resultar ofensives.
Les mirades insinuants i inapropiades aconseguixen al 17%, els intents de tocar o fregar al 25% i quasi un 22% relata xiulades o floretes ofensives. No es tracta d’episodis aïllats: el 44% els patix entre 2 i 5 vegades i, en el 26% dels casos, es repetixen més de 10 vegades al llarg de la vida laboral. El 70% confirma haver viscut alguna d’estes situacions en els últims tres anys, indici que el problema és persistent i recent alhora.
L’organització sindical subratlla que són conductes constitutives d’assetjament sexual o per raó de sexe que es repetixen i agredixen a les professionals. Assenyala, a més, que responen a una ‘desigualtat estructural i un exercici de poder de gènere’ que les fa freqüents, ocultes i impunes en l’àmbit laboral. En este context, la falta de denúncia no sols invisibilitza el mal, sinó que també dificulta activar mesures de protecció i reparació dins dels centres.
Crida a protocols i formació
Més del 85% dels casos no es comunica ni es denuncia, sobretot per desconeixement del procediment i dels drets existents (71%) i per falta de confiança en la seua eficàcia (39%). El 60% de les enquestades reconeix no saber si existix un protocol per a actuar davant l’assetjament sexual o per raó de sexe en el seu centre, i només el 22% ha rebut informació o formació específica. Esta bretxa informativa suggerix que els mecanismes, encara que puguen existir, no estan suficientment difosos ni interioritzats per les plantilles.
Per això, es reclama promoure condicions laborals que previnguen l’assetjament mitjançant el compliment exigent dels plans d’igualtat i dels protocols de prevenció, detecció precoç, denúncia, suport i assessorament a les víctimes. També es demanen mesures preventives que consoliden una cultura de ‘tolerància zero a l’assetjament‘, amb difusió clara del procediment, formació obligatòria per a tot el personal i campanyes de sensibilització permanents.
Enfortir els protocols i la seua aplicació efectiva contribuiria a frenar la repetició d’estes conductes i a generar entorns més segurs. Un clima laboral protegit millora la confiança, reduïx la por a represàlies i afavorix una atenció sanitària de major qualitat. Sense una resposta ferma, el problema es cronifica, deteriora el benestar emocional de les professionals i mina la confiança en les institucions on treballen.



