Un equip del projecte INMA ha analitzat com la convivència amb mascotes en els primers anys de vida pot relacionar-se amb el benestar emocional i conductual en la infància. Amb dades de 1.893 famílies de València, Sabadell, Astúries i Guipúscoa, els resultats suggerixen que el tipus d’animal i el moment de convivència influïxen de manera diferent en el desenrotllament emocional infantil.
L’estudi, coordinat per CIBERESP, va examinar la presència de gossos, gats, ocells i altres animals com a rosegadors, peixos o rèptils quan els xiquets tenien 1 any i entre 4 i 5 anys, i va avaluar als 7 o 8 anys la possible relació amb problemes emocionals o internalizantes (ansietat, depressió o somatización) i conductuals o externalizantes (ruptura de normes o hiperactivitat). El treball es va publicar en la revista World Journal of Pediatrics.
Efectes distints segons el tipus de mascota
Les anàlisis van revelar que la tinença continuada d’altres animals, com a peixos, tortugues o hàmsters, es va associar amb un efecte protector enfront de problemes emocionals. Tinença continuada implica conviure amb eixa mena de mascota tant a l’any de vida com als 4 o 5 anys, la qual cosa introduïx una pauta estable en la llar. Per contra, tindre gats solament als 4 o 5 anys va mostrar una associació lleu amb més símptomes emocionals o conductuals. No es van observar diferències significatives per a gossos o ocells ni per a la variable conjunta de tindre qualsevol mascota.
El possible efecte protector dels animals menys demandants en interacció humana suggerix dinàmiques familiars més predictibles: cures rutinàries, expectatives clares i responsabilitats concordes a l’edat, tots ells factors que poden afavorir el benestar psicològic infantil. ‘Incorporar animals d’este tipus a les rutines diàries infantils podria contribuir a l’adquisició de responsabilitats en un entorn en el qual l’afecte i l’empatia es posen en marxa’, afirma Ainara Andiarena, investigadora del Grup BEHRG de la EHU.
Respecte a l’associació observada amb els gats als 4 o 5 anys, l’equip investigador demana interpretar-la amb cautela. ‘Podrien existir biaixos per selecció familiar (famílies amb unes certes característiques podrien ser més propenses a tindre gats, per exemple), canvis en la convivència o en la cura de la mascota, o diferències en com els pares perceben el comportament infantil’, assenyala Marisa Estarlich, del Departament d’Infermeria de la UV. Per a Llúcia González, primera firmant de l’article, ‘cal tindre en compte que estes troballes no impliquen necessàriament causalitat i que també hi ha factors no mesurats com la inclinació real a la mascota, la possible defunció d’animals (i el dol que implicaria), les condicions de l’entorn de convivència o les diferències en la criança, que podrien influir’.
Evidència observacional i necessitat de replicar
Es tracta d’un estudi observacional que relaciona etapes de convivència amb mascotes i l’aparició de símptomes als 7 o 8 anys, per la qual cosa no establix causa-efecte. INMA és una cohort multicèntrica espanyola que estudia com l’entorn (aire, aigua, dieta o vivenda) afecta al desenrotllament infantil, i en este treball han col·laborat diverses universitats i centres d’investigació. Amb la finalitat de reforçar les conclusions, els autors plantegen ampliar la grandària mostral i el rang d’edat en futures investigacions. Com resumix Blanca Sarzo, investigadora de CIBERESP, ‘De totes maneres, per a poder reforçar estes troballes, seria interessant replicar l’estudi amb major mostra i rang d’edat i així poder valorar estos efectes a més llarg termini’.
