L’article «Una proposta per a Vicent Mompó i Natàlia Enguix» (Levante, 2024-06-17) té un centre molt simple. Literalment, «no haurien d’haver tres models lingüístics diferents»; i, per a solucionar-ho, necessitem: «proposar-s’ho», «buscar criteris integradors» (en l’article, n’apareix u parlant de la transversalitat) i «fer investigacions sobre temes concrets en què hi hagen divergències». L’article també preveu reaccions en contra de «dos concepcions» que «s’autoconsideren adversàries, de manera que s’alimenten recíprocament entre elles». I, davant d’eixa realitat, proposa esta alternativa: «El camí eficaç per a superar la fractura social és desplegar un valencianisme que siga pro valencià, i que no siga anti res».
La primera reacció va ser l’article d’Alfons Garcia «El valenciano antes y después de la AVL» (Levante, 2024-07-09). En l’anàlisi que vaig fer (València Diari, «Com mantindre la fractura social valenciana»), vaig deduir que «perpetua la fractura social valenciana», ja que hi hauria «un sector (hipotèticament cult) que voldria “convergir amb el català”, i l’altre (hipotèticament bast i vulgar) que voldria acostar-se “al habla de la calle”». La proposta per a superar els tres models (publicada tres setmanes abans en el diari en que Alfons Garcia és subdirector) no apareixia en el seu article: deu considerar-la inaplicable; però no l’analitza per a demostrar per quines raons no seria aplicable; és preferible actuar com si no existira i mantindre perpètuament la seua visió (model hipotèticament cult i convergent; i model hipotèticament bast i vulgar).
La segona reacció ha sigut l’article d’Òscar Rueda «Els deures del pròxim curs» (Las Provincias, 2024-07-21). Si Alfons Garcia actuava ignorant la proposta feta, Òscar Rueda la deforma: «És impossible que pugam convergir en res els que creem que el valencià és una llengua i els que creuen que el valencià és un dialecte del català». Deixant de banda les qualificacions (que qualifiquen a qui les fa), l’autor parla de «convergir», objectiu absent de la proposta.
Repetim que les dos respostes han ignorat el camí proposat, que és tan simple com racional: en les divergències (diu el final del meu article), «1) indagar d’a on ve cada opció; 2) explicar quina és coherent amb les estructures lingüístiques del valencià, i quina no ho és; 3) mostrar els avantatges de cada opció (si en té) i els inconvenients (si en comporta)». Al costat del camí, estan les conseqüències sobre els gramàtics de cada u dels tres models: «eixe camí també mostraria qui es fonamenta en estructures lingüístiques, en arguments, en la història valenciana, i en les persones (els parlants actuals); i qui actua fora d’eixos factors».
Davant d’eixa actitud (no considerar la proposta feta, o presentar-la com no és), ens podríem preguntar si la negativa a investigar en les divergències podria ser una reacció a sospitar que el camí de fer estudis sobre cada una de les separacions no deixaria ben parat algun gramàtic per les normes que ha mantingut. No obstant, eixa reacció equivaldria a posar els interessos privatius d’unes certes persones (o d’unes certes entitats o institucions) per davant dels interessos de la societat valenciana, que guanyaria molt si els uns i els altres (dreta i esquerra, o altres dualitats) aplicarien el mateix model lingüístic, i si eixe model fora identificador, assimilable i practicable en la comunicació pública per al conjunt dels valencians (o la immensa majoria).
