Quan alguns diem que cal fer més fàcil el valencià ens referim a poder dir formalment i escriure normativament paraules i formes pròpies de la parla valenciana, sense que hi haja penalització de ninguna classe, com ara afonar, arreplegar, assentar-se defendre, despedir, entropessar, este, mitat, vore, xafar i uns quants centenars més; i que es puguen admetre com a normatives totalment altres, ben usuals en el parlar valencià, com per exemple despreciar i despreci (contraris de apreciar i apreci), atropell, garaig, tapó i traïcionar i moltes altres que figuren en el primer diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, però, incomprensiblement, no en el Diccionari normatiu valencià.
Paraules totes d’ús habitual i corrent entre la gent valencianoparlant, que estan lluny de vulgaritzar el valencià, com afirmava un alt representant de la “noblea filològica” universitària que ocorreria si s’acceptaren propostes com les que plantejava el Cercle Isabel de Villena en el seu manifest de juliol de l’any passat i en altres documents. Les acadèmies d’este domini lingüístic extens van acceptant normativament paraules, expressions i construccions usuals en la parla i registrant-les els diccionaris.
I veus i formes que eren dialectalismes, col·loquials o vulgars, al parer de l’elitisme filològic, passen a ser usables en l’escriptura i en els registres orals formals, com algunes de les apuntades en la primera llista d’esta columneta i altres com agarrar, depositar, espentar, febra, nóvio, servici, vullc/vullga o xicotet.
Per cert, algun devot de la dependència valenciana del model lingüístic catalanooriental, a vegades, quan l’Acadèmia Valenciana de la Llengua incorpora a la normativa paraules que no tenien eixa condició, blasma i critica negativament eixes “capitulacions” o “concessions” lingüístiques, mentres que si ho fa l’Institut d’Estudis Catalans guarda silenci o es posa de perfil.
Com a exemple de paraules que han passat, fa temps, de tindre una dicció pràcticament impronunciable, com ordre, cartró i murtra,a poder representar el seu significat amb les formes orde (en tots els sentits), cartó i murta, sense la “invocalitzable” erre de la segona síl·laba.
Orde, fa anys, sols era veu masculina i només tenia el sentit de ‘cos de persones unides per una regla comuna que han d’observar o per una distinció honorària’, ‘institut religiós, militar’: Orde Militar de Montesa, Orde del Temple, Orde del Cister. Però ara també té estos sentits, com ordre: ‘manament, prescripció, que cal obeir, seguir, com a emanats d’una autoritat competent’, com en les frases següents, en femení, “La columna va rebre l’orde d’avançar”, “Obeir, desobeir, una orde”, “Obeir les ordes (o “órdens”) del metge”, “Orde ministerial”, “Orde de pagament, de lliurament”, “Orde d’ingrés”. També té el significat en masculí com en “Posar en orde els llibres”, “Competir sense orde”, “Seguir un orde ja establit”.
El plural de orde pot ser, normativament, ordes, però també órdens, com ho diem els i les valencianoparlants, “Les órdens que ha manat el capità no m’agraden”, “No compliré les órdens de l’encarregat”.
Orde, cartó i murta, registrades en el DNV, com les apuntades al principi, arreplegades també en el recull normatiu, i moltíssimes altres relegades durant anys a la condició de col·loquials, secundàries o incorrectes, i també presents en el DNV, han passat a tindre caràcter de preferents en la revisió anunciada dels Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, com correspon per ús tradicional i/o actual. Ja era hora.
