No fa molts dies, un dels informadors de l’oratge, d’À Punt, va demanar disculpes a l’audiència, per mitjà d’un tuit, per haver pronunciat la conjunció pos en una informació meteorològica. Les excuses les va expressar tuitejant, “Se m’ha escapat un ‘pos’ en directe”, com si se li haguera escapat una ventositat anal, mentre informava del temps, i els efluvis fetorosos o pudents hagueren traspassat els conductes telemàtics. La línia de baix del tuit assegurava “Lo siento mucho, no volverá a ocurrir”. D’això es va fer ressò Vicent Mompó, el president de la Diputació de València, que va apuntar, en una altra piulada, llevant-li dramatisme a la suposada infracció, “Pos xe, tampoc passa res. T’haurà entés més gent que utilitzant el doncs. Te jugues una paella?”
El cas és que si a l’informador televisiu se li va escapar eixe pos és perquè el tenia, no li era gens estany i el tornarà a tindre, com el tenen vostés i el tinc jo, com a component del nostre bagatge lèxic, valencianoparlants com som. La veu pos tenia diferents significats, en valencià, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL). Actualment s’usa més en frases com “Pos els meus fills s’entretenen amb la tablet i no necessiten vore la tele”, “Pos jo no en tinc gens (de vergonya”, “Pos sí, ací estem, ja ho veus, en ca la tia”. Eixa veu, en estos sentits apuntats, l’han emprada en els seus escrits o se n’han fet ressò, per diferents usos, encara que, majoritàriament, en contextos col·loquials, escriptors i lingüistes com Lluís Galiana, Bernat i Baldoví, Eduard Escalante, Francesc Palanca i Roca, Rafael Liern, Constantí Llombart, Maria Isabel Guardiola, Toni Cucarella, Àngel Calpe, Josep Saborit, Jospep Lacreu, Joan Olivares, Francesc Viadel, Vicent Satorres, Ivan Carbonell, Jordi Colomina, Joaquim Martí Mestre, Avel·lí Flors, Eugeni S. Reig, i molts altres, encara que, incomprensiblement, no la registra el Diccionari normatiu valencià. Sí que l’arreplega, amb la marca de castellanisme, el Diccionari català-valencià-balear. Hi ha molts vocables que en castellà porten el diftong ue a on en valencià-català tenim la lletra o, com en el cas e pues-pos. Per exemple bueno-bo, cueva-cova, hueso-os, jueves-dijous, mueve-mou, nuevo-nou, pueblo-poble, refuerzo-reforç, rueda-roda, sueldo-sou i altres, amb o oberta. I cuenta-compte, cuento-conte, encuentro-encontre, fueron-foren, puerro-porro i altres amb la o tancada. Però com que els diccionaris procedents del noucentisme barceloní elitiste i excloent no han registrat ni citat el nostre pos, ben usat durant segles, l’esperit tributari de l’essencialisme lingüístic valencià, de l’època, com en tants casos, va ignorar la conjunció pos, a pesar de l’ús quantiós que podem comprovar en el carrer i en el valuós document que és el CIVAL. I clar, al locutor que demanà disculpes, advertit per un enterat del pecat que representa pronunciar en públic eixa heretgia lingüística, o motu proprio, inoculats com estem contra les incorreccions, certes o suposades, o advertits de les “informalitats” idiomàtiques, li faltà temps per a disculpar-s’hi.
