Kayed Hammad, periodista, productor i intèrpret gazatí, va afirmar en una xarrada en la Universitat Miguel Hernández d’Elx que exercir el periodisme a Gaza és jugar-se la vida. Va denunciar que drons identifiquen als qui visten jupetins o cascos amb la paraula ‘press’ i els convertixen en objectiu, i que l’accés de corresponsals internacionals està vetat, la qual cosa limita la verificació independent del que succeïx sobre el terreny.
Drons i señalizacion de ‘press’
Segons el seu relat, els equips de premsa són detectats per sistemes aeris no tripulats que associen la marca visible amb una amenaça informativa. Hammad sosté que companys van ser atacats fins i tot dins d’hospitals i que identificar-se com a periodista, lluny de protegir, augmenta el risc. Esta situació obliga a treballar de forma més precària, sense jupetins clarament marcats i amb moviments més discrets per a minimitzar l’exposició, la qual cosa alentix la cobertura i reduïx la capacitat de documentar abusos en temps real. També altera les regles bàsiques de seguretat: el que abans servia per a distingir-se dels combatents ara, segons va explicar, pot convertir-se en un element de vulnerabilitat.
El reporter va contextualitzar que l’absència de corresponsals internacionals impedix que mitjans de fora contrasten in situ els fets. En eixe escenari, els testimoniatges de periodistes locals guanyen pes però també s’exposen a major pressió i a màrgens d’error derivats de la falta d’accés, els talls d’electricitat i connexió i el perill constant que condiciona cada desplaçament i cada imatge.
Xifres de víctimes i costos personals
Hammad va assegurar que 273 periodistes palestins han mort des de l’inici de la guerra i va advertir que la xifra real podria ser major perquè molts informadors freelance no queden arreplegats en els registres oficials. En la seua opinió, per a l’exèrcit israelià un periodista resulta més perillós que un milicià armat per la seua capacitat per a contar el que ocorre. Va explicar que estes pèrdues deixen redaccions delmades i equips sense reemplaçament, la qual cosa empobrix la cobertura i l’arxiu documental del conflicte, i també colpeja a les famílies dels informadors, que viuen sota el mateix risc.
El propi Hammad va relatar que va ser evacuat d’urgència al costat de la seua esposa i els seus tres fills després de perdre al seu primogènit en els bombardejos. Va contar que entre 10.000 i 20.000 persones seguirien sota els enderrocs i que fins i tot cementeris van ser bombardejats, fins al punt que va perdre la tomba de la seua mare. Va subratllar que les cambres no poden captar l’olor dels cossos cremats ni la descomposició, elements que, va dir, formen part quotidiana del paisatge que els reporters travessen per a informar. Eixe dolor personal, va afegir, es traduïx en una urgència per contar que competix amb la necessitat de protegir la vida dels equips.
Sobre la presumpta treva, la va definir com ‘un parany de Trump’ i va sostindre que Israel ha perdut la moral humana i el relat davant el món. Va afegir que el poble palestí porta un segle perdent vides i que, en la seua visió, les decisions de la comunitat internacional que realment tenen efecte són les que impacten en l’economia, valorant el reconeixement de l’Estat palestí per països com Espanya però insistint que les mesures amb conseqüències econòmiques són les que poden modificar comportaments.
La intervenció de Hammad es va emmarcar en un cicle de trobades sobre llibertat de premsa i drets humans impulsat en la UMH per Amnistia Internacional i el Seminari Permanent Kapuscinski. Abans de la seua xarrada es va llegir un manifest i es va guardar un minut de silenci per les víctimes del conflicte, un gest que busca recordar que darrere de cada número hi ha professionals, famílies i comunitats que intenten continuar informant.