Robo o trobo és una dita que s’usa per a indicar les dos maneres d’explicar la formació d’una riquesa ràpida, o robant o trobant algun tresor ocult. Supose que no tots els que, des d’una situació econòmica baixa, passen a un estatus benestant, ho fan per robar o per trobar un tresor. Encara que com veiem, en estos temps, i en tots, fer-se ric robant no és gens estrany. I els trobos de tresors no deuen abundar molt. Eixes troballes pareixen més prompte llegendes imaginàries de temps pretèrits.
Com sabem, robo és ‘apropiació indeguda, amb violència, amb engany o d’amagat, d’allò que és propietat d’un altre’. Diferent de furt, que és ‘acció de furtar’, verb que, al seu torn, significa ‘apoderar-se (de coses mobles alienes) contra la voluntat del propietari, sense intimidació ni violència’. A banda de l’absència d’actes intimidatoris i violents, els furts solen ser de molta menys quantia que els robos. Els Pujol, Rato, Roldán, Bárcenas, Santos Cerdán, els càrrecs de la Diputació i algun alcalde de la província d’Almeria no deuen haver fet molts furts, no anaven a embrutar-se per no res, però robos, a la vista de les condemnes i informacions passades i actuals, sí que n’hauran comés.
Ni robo ni trobo han tingut el favor dels promocionadors del valencià de llibre i postís, imperant en l’ensenyament i en la literatura, segurament per eixe acabament en o àtona, cosa que les fa suspectes de castellanismes. Però tenen ben acreditada la seua valenciania, per la pronúncia (la primera o és oberta), i per l’antiguitat i extensió del seu ús, especialment robo, que la trobem documentada en 1395 i en tots els segles fins a este. I l’han emprada destacats escriptors i lingüistes com Melcior Miralles, Joanot Martorell, Josep Esplugues, Pere Antoni Beuter, Bernat i Baldoví, Joaquim Aierdi, Constantí Llombart, Teodor Llorente, Joaquim Martí Gadea, Manuel Sanchis Guarner, Xavier Casp, Emili Casanova, Joaquim Martí Mestre, Josep Lacreu i altres.
Robo no és un vulgarisme, com diu algun posseïdor de la veritat lingüística, si això fora cert, voldria dir que tot el valencià és vulgar, i que Joanot Martorell seria un meritori en pràctiques, perquè la seua integració en la parla valenciana és total, com qualsevol veu natural i genuïna del nostre parlar. L’elitisme lingüístic ha preferit el geosinònim robatori, normatiu també, però postís i inexistent en la parla valenciana. Com en molts altres casos, com ho diem, per a l’essencialisme, no és correcte, i el que no diem sí que ho és.
L’altra paraula de hui en esta columneta és trobo, ‘troballa’, ‘cosa trobada per atzar’. També té el sentit de ‘composició en vers de caràcter popular i, generalment, narratiu’, paraula derivada del llenguatge dels trobadors. També apartada del “valencià selecte”, però tan valenciana com l’Albufera, el Penyagolosa o el Palmeral d’Elx.
