El Papa Benet XVI ha mort este dissabte 31 de desembre al matí, tal com ha confirmat el Vaticà. Joseph Ratzinger tenia 95 anys i va ser l’home més ancià a convertir-se en Pontífex des del 1730.
El cardenal Joseph Ratzinger, Papa Benet XVI, va néixer a Marktl am Inn, diòcesi de Passau (Alemanya), el 16 d’abril del 1927 (Dissabte sant), i va ser batejat aquell mateix dia. El seu pare, comissari de la gendarmeria, provenia d’una antiga família de pagesos de la Baixa Baviera, de condicions econòmiques més aviat modestes. La seua mare era filla d’artesans de Rimsting, al llac Chiem, i abans de casar-se va treballar de cuinera a diversos hotels.
Una infància i adolescència sota el jou nazi
Va passar la seua infància i la seua adolescència a Traunstein, una petita localitat a prop de la frontera amb Àustria, a trenta quilòmetres de Salzburg. En este marc, que ell mateix ha definit “mozartià”, va rebre la seua formació cristiana, humana i cultural.
El període de la joventut no va ser fàcil. La fe i l’educació de la família ho va preparar per afrontar la dura experiència d’aquells temps, en què el règim nazi mantenia un clima de forta hostilitat contra l’Església catòlica. El jove Joseph va veure com els nazis colpejaven el rector abans de la celebració de la santa missa.
Precisament en esta complexa situació, va descobrir la bellesa i la veritat de la fe en Crist; per això va ser fonamental l’actitud de la seua família, que sempre va donar un testimoni clar de bondadi esperança, arrelada a la pertinença conscient a l’Església.
En els últims mesos de la segona guerra mundial va ser enrolat als serveis auxiliars antiaeris.
Seminari i sacerdoci
Del 1946 al 1951 va estudiar filosofia i teologia a l’Escola superior de filosofia i teologia de Freising ia la universitat de Munic.
Va rebre l’ordenació sacerdotal el 29 de juny del 1951. Un any després, va iniciar la seua activitat de professor a l’Escola superior de Freising. L’any 1953 es va doctorar en teologia amb la tesi: “Poble i casa de Déu a la doctrina de l’Església de sant Agustí”.
Quatre anys més tard, sota la direcció del conegut professor de teologia fonamental Gottlieb Söhngen, va obtenir l’habilitació per a l’ensenyament amb una dissertació sobre: “La teologia de la història de sant Bonaventura”.
Després d’exercir el càrrec de professor de teologia dogmàtica i fonamental a l’Escola superior de filosofia i teologia de Freising, va continuar la seua activitat d’ensenyament a Bonn, del 1959 al 1963; a Münster, del 1963 al 1966; ia Tubinga, del 1966 al 1969. En este darrer any va passar a ser catedràtic de dogmàtica i història del dogma a la Universitat de Ratisbona, on va ocupar també el càrrec de vicepresident de la Universitat.
Del 1962 al 1965 va donar una notable contribució al concili Vaticà II com a “expert”; va acudir com a consultor teològic del cardenal Joseph Frings, arquebisbe de Colònia.
La seua intensa activitat científica el va portar a exercir importants càrrecs al servei de la Conferència episcopal alemanya ia la Comissió teològica internacional.
El 1972, juntament amb Hans Urs von Balthasar, Henri de Lubac i altres grans teòlegs, va iniciar la revista de teologia “Communio”.
Arquebisbe de Munic i Freising
El 25 de març de 1977, el Papa Pau VI ho va nomenar arquebisbe de Munic i Freising. El 28 de maig successiu va rebre la consagració episcopal. Va ser el primer sacerdot diocesà, després de 80 anys, que va assumir el govern pastoral de la gran arxidiòcesi bavaresa. Va escollir com a lema episcopal: “Col·laborador de la veritat”. Ell mateix va explicar: “D’una banda, em semblava que esta era la relació entre la meva tasca prèvia com a professor i la meva nova missió. Tot i les diferents maneres, el que estava en joc i seguia estant-ho era seguir la veritat, estar al seu servei. I, de l’altra, vaig triar este lema perquè al món d’hui el tema de la veritat s’omet gairebé totalment, ja que sembla una cosa massa gran per a l’home i, tot i això, tot s’ensorra si falta la veritat”.
Cardenal Ratzinger
Pau VI el va crear cardenal, del títol presbiteral de Santa Maria de la Consolació a Tiburtino, al consistori del 27 de juny d’aquell mateix any.
El 1978 va participar al Conclave, celebrat del 25 al 26 d’agost, que va triar Joan Pau I, el qual el va nomenar enviat especial seu al III Congrés mariològic internacional, celebrat a Guayaquil (Equador), del 16 al 24 de setembre. Al mes d’octubre d’aquell mateix any va participar també al Conclave que va triar Joan Pau II.
Va actuar de relator a la V Assemblea general ordinària del Sínode dels bisbes, celebrada el 1980, sobre el tema: “Missió de la família cristiana al món contemporani”, i president delegat de la VI Assemblea general ordinària, celebrada el 1983, sobre “La reconciliació i la penitència a la missió de l’Església”.
Prefecte de la Congregació per a la doctrina de la fe
Joan Pau II el va nomenar prefecte de la Congregació per a la doctrina de la fe, i president de la Pontifícia Comissió bíblica i de la Comissió teològica internacional el 25 de novembre de 1981. El 15 de febrer de 1982 va renunciar al govern pastoral de l’arquidiòcesi de Munic i Freising. El va elevar a l’ordre dels bisbes, assignant-li la seu suburbicària de Velletri-Segni, el 5 d’abril del 1993.
Va ser president de la comissió per a la preparació del Catecisme de l’Església catòlica, que, després de sis anys de treball (1986-1992), va presentar al Sant Pare el nou Catecisme.
El Sant Pare, el 6 de novembre del 1998, va aprovar l’elecció del cardenal Ratzinger com a vicedegà del Col·legi cardenalici, realitzada pels cardenals de l’ordre dels bisbes. I el 30 de novembre de 2002, va aprovar la seua elecció com a degà; amb este càrrec li va ser assignada, a més, la seu suburbicària d’Òstia.
El 1999 va ser enviat especial del Papa a les celebracions en ocasió del XII centenari de la creació de la diòcesi de Paderborn, Alemanya, que van tenir lloc el 3 de gener.
Des del 13 de novembre del 2000 era Acadèmic honorari de l’Acadèmia pontifícia de ciències.
A la Cúria romana, va ser membre del Consell de la Secretaria d’Estat per a les Relacions amb els Estats; de les Congregacions per a les Esglésies orientals, per al culte diví i la disciplina dels sagraments, per als bisbes, per a l’evangelització dels pobles, per a l’educació catòlica, per al clergat i per a les causes dels sants; dels Consells pontificis per a la promoció de la unitat dels cristians i per a la cultura; del Tribunal suprem de la Signatura apostòlica; i de les Comissions pontifícies per a Amèrica Llatina, “Ecclesia Dei”, per a la interpretació autèntica del Codi de dret canònic i per a la revisió del Codi de dret canònic oriental.
Nombroses publicacions
Entre les seues nombroses publicacions ocupa un lloc destacat el llibre: “Introducció al Cristianisme”, recopilació de lliçons universitàries publicades el 1968 sobre la professió de fe apostòlica; Dogma i revelació (1973), antologia d’assajos, predicacions i reflexions, dedicades a la pastoral.
Va obtenir gran ressonància el discurs que va pronunciar davant l’Acadèmia catòlica bavaresa sobre el tema “Per què segueixo encara a l’Església?”, en què, amb la seua habitual claredat, va afirmar: “Només a l’Església és possible ser cristià i no al al costat de l’Església”.
La sèrie de les seues publicacions va continuar abundant en el decurs dels anys, i va constituir un punt de referència per a moltes persones, especialment per als que volien aprofundir en l’estudi de la teologia. El 1985 va publicar el llibre-entrevista “Informe sobre la fe” i, el 1996, “La sal de la terra”. Així mateix, en ocasió del seu 70è aniversari, es va publicar el llibre: “A l’escola de la veritat”, en què diversos autors il·lustren diversos aspectes de la seua personalitat i obra.
Ha rebut nombrosos doctorats honoris causa pel College of St. Thomas in St. Paul (Minnesota, Estats Units), el 1984; per la Universitat catòlica d’Eichstätt, el 1985; per la Universitat catòlica de Lima, el 1986; per la Universitat catòlica de Lublin, el 1988; per la Universitat de Navarra (Pamplona, Espanya), el 1998; per la Lliure Universitat Maria Santíssima Assumpta (LUMSA) Roma, el 1999; per la Facultat de teologia de la Universitat de Wroclaw (Polònia) el 2000.
Papa Benet XVI
El 19 d’abril del 2005 va ser elegit successor de Joan Pau II després de dos dies de conclave i dos fumates negres. El cardenal Ratzinger havia repetit successives vegades que li agradaria retirar-se a un llogaret bavarès i dedicar-se a escriure llibres però, més recentment, havia reconegut als seus amics estar llest per a «qualsevol funció que Déu li atribuís».
La seua elecció va generar immediatament algunes crítiques, centrades en el seu suposat perfil neoconservador; se’l va acusar de desitjar restituir l’organització i la doctrina de l’Església que tenia abans del Concili Vaticà II.
Els seus partidaris addueixen que durant la seua prefectura només un dels processos oberts va acabar en excomunió: el de l’arquebisbe ultraconservador Monsenyor Marcoel Lefebvre; també es recordava la seua assistència al Concili Vaticà II i que havia estat dels més progressistes i proposat reformes noves.
A l’agost de 2005, va participar a la Jornada Mundial de la Joventut a Colònia, recollint grans mostres d’afecte per part de la joventut, i va ser este el primer esdeveniment d’este tipus des de la mort de Joan Pau II.
Visita a València a la V Trobada Mundial de les famílies el 2006
Benet XVI va visitar València amb motiu de la V trobada Mundial de les famílies el 8 i 9 de juny del 2006. La trobada va estar marcada per l’accident de metro que va passar dies abans a l’estació de Jesús i que va acabar amb 42 morts.
El Papa a més de visitar la Mare de Déu dels Desemparats, va celebrar una eucaristia multitudinària a la llera del riu Túria amb la relíquia del Sant Calze de la catedral de València.
Encícliques
El 25 de gener de 2006, va publicar la seua primera encíclica, Deus Caritas Est. En ella parla de l’amor en la creació de Déu i en la història de la salvació, començant per definir el concepte d’amor, en esta part entre altres coses critica la reducció de l’amor al sexe pur amb fins comercials.
El 30 de novembre del 2007 es va presentar la seua segona encíclica, Spe salvi, dedicada a l’esperança i inspirada en la carta de sant Pau als Romans. Adverteix que un progrés basat en el mer materialisme és una amenaça i que l’experiència del marxisme ens ha mostrat clarament que “un món sense llibertat no és un món bo”.
La tercera Encíclica de Benet XVI va ser signada el 29 de juny de 2009 i presentada el 7 de juliol. Hi aborda amb realisme i esperança els problemes creats per la crisi financera, per la manca d’institucions internacionals capaces de reformar la ineficàcia burocràtica que allarga el subdesenvolupament de molts pobles, i per la manca d’ètica de moltes mentalitats que predominen a les societats opulentes .
renúncia
L’11 de febrer del 2013 el papa Benet va anunciar la seua renúncia al càrrec, al·legant “falta de forces”». L’anunci el va fer en llatí durant el consistori de canonització dels màrtirs d’Otranto, i va causar la sorpresa dels assistents. Segons les seues paraules: “He arribat a la certesa que les meves forces, a causa de la meva edat avançada, no s’adeqüen per més temps a l’exercici del ministeri petrí. Amb total llibertat declaro que renuncio al ministeri de bisbe de Roma i successor de Pere.”
La renúncia del papa Benet ha de considerar-se excepcional, atès que va ser la primera des de l’Edat Mitjana, concretament l’any 1415 —amb Gregori XII, obligat a renunciar al Concili de Constança per donar fi al Cisma d’Occident—, i la primera per voluntat pròpia des de 1294 (amb Celestino V, que va renunciar per fer-se ermità). En el moment d’anunciar la seua renúncia, el papa Benet XVI tenia 85 anys, i en feia gairebé huit que era pontificat.
Esta renúncia es va fer efectiva el 28 de febrer a les 20 hores, hora d’Itàlia, a partir de la qual la seu papal va quedar vacant, i va començar el procés de celebració d’un conclave que va triar un nou papa, Francesc.
Des de la seua retirada, el papa emèrit va residir fins a la seua mort al monestir Mater Eclesiae, conservant el nom pontifici de Benet XVI.
