Una bona notícia per a ‘les altres llengües espanyoles’ que diu la Constitució ha sigut, últimament, l’acord, i la seua realització, quasi immediata, que disposa que també es pot intervindre en les llengües oficials espanyoles, diferents del castellà, en el Congrés dels Diputats.
En el Senat ja s’hi podia. Una altra ha sigut l’anunci que pròximament es proposarà la promulgació d’una llei de plurilingüisme d’àmbit estatal que dispose i harmonitze, imagine, els usos de totes les llengües espanyoles en àmbits públics oficials.
Des de fa prou temps, alguns van/anem preconitzant la necessitat d’una llei de convivència de llengües que regule els seus usos en les administracions públiques i en altres espais i que s’elimine la càrrega de marginalitat que representa l’article 3 de la Constitució per a les altres llengües hispàniques, incloent-hi la nostra, òbviament, que diu que tenim el dret i el deure de conéixer el castellà, que està molt bé, però no disposa el mateix per als altres parlars espanyols.
Les lleis només indiquen el dret de conéixer-los, però no el deure, en els respectius territoris, cosa que vulnera eixe dret.
El que estaria molt bé és que eixa llei, la del plurilingüisme d’àmbit estatal, fora consensuada i aprovada per una gran majoria de les dos cambres parlamentàries (el Congrés i el Senat). Seria la millor forma que eixa disposició legal començara amb bon peu i tinguera efectivitat des del principi. Per a això caldria un pacte estatal en clau federalista sobre els usos de les diferents llengües espanyoles i la convivència entre estes.
A banda de la conveniència d’eixe reconeixement real en els àmbits que es determinen, ja fa també un cert temps que alguns hem invocat la necessitat d’un nou pacte pel valencià, que assegure una política lingüística permanent de manteniment i revitalització d’esta llengua.
Això és precís fer-ho, perquè sense un compromís transversal de la gran majora de les Corts valencianes això serà molt difícil. Un pacte que faça que la política lingüística i el foment i ús del valencià no basculen en funció de quin partit, ideologia o corrent en lliça els dirigix, com va ocórrer després de les eleccions autonòmiques de 2015 i ocorre ara. Un acord de llarga duració i sense vaivens confusionistes i paralitzants.
Ja es va fer un gran pacte pel valencià en l’elaboració i aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en 1983, que va ser aprovada en les Corts sense vots en contra. I se n’han fet altres després, com el que va possibilitar la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entre altres motius, per a la superació del conflicte lingüístic valencià.
Un d’estos pactes, amb el PSPV-PSOE en el Consell i l’altre, amb el Partit Popular. Però, a més, i sobretot, cal un pacte d’Estat que propicie una reforma constitucional i/o una llei de llengües que reconega i establisca que les diferents llengües espanyoles, a banda del castellà, entre elles el valencià, siguen també oficials en els àmbits administratius de tota Espanya, amb el grau i forma que es determine. Superar el bandejament que suposa el citat article tercer de la Constitució, per a les altres llengües espanyoles, és fonamental per a evitar conflictes i col·lisions polítics i judicials i per al ple reconeiximent de l’Espanya diversa i plurilingüe realment existent.
El valencià és un element definitori de la identitat valenciana, que hauria de concitar el consens general com a senya d’identitat valenciana. S’ha de fer que esta llengua siga sentida com a pròpia per tots els valencians i valencianes, siguen castellanoparlants o valencianoparlants i això s’hauria de reflectir en les lleis i en la busca d’un bilingüisme cordial i, sobretot, real. I s’han de divulgar els avantatges d’educar la infància amb dos llengües pròpies. Amb bona voluntat, recursos en tenim de sobra.
