La paraula atropell significa ‘acció o efecte d’atropellar’, verb, este, que vol dir ‘envestir violentament (una persona o un animal), generalment amb un vehicle’. “L’automòbil atropellà un transeünt”. Altres accepcions del verb atropellar, en sentit literal o metafòric, són: envestir, xafar, precipitar, maltractar, abusar, etc.
El substantiu atropell el va registrar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació, però, incomprensiblement, després no l’ha arreplegat en el Diccionari normatiu valencià. Potser eixa absència siga per l’estigma de castellanisme, per ser tan semblant al castellà atropello, i per altres causes també alienes a raons lingüístiques, però atropell és una veu amb una pronunciació i una morfologia molt pròpies d’esta llengua.
El DNV registra més de tres-centes seixanta paraules acabades en –ell, terminació ben valencianocatalana. Per exemple, aquell, altell, anyell, aparell, bidell, bordell, budell, cartell, clavell, cordell, etc.
Té el sinònim atropellament, però la forma atropell potser és més natural i usual, en la parla valenciana, i ha sigut emprada per escriptors o lingüistes com Constantí Llombart, José Escrig, Enric Valor, Carme Miquel, Joaquim Martí Mestre, Josep Iborra, Emili Casanova, Llucià Vallés Glòria Candela i altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. És una veu registrada en el Diccionari català-valencià-balear, en el Diccionari general de Ferrer Pastor i en el Diccionari de la RACV, i a més, com s’ha citat, en el DOPV de la institució normativa valenciana. Però no en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
Esperem que el registre prompte el DNV i que no compte com a falta en alguna de les proves de coneixements de valencià, sense esperar, necessàriament, a ser inclòs en el recull normatiu.
Per cert, les veus que figuren en el DOPV, però no en el DNV, com l’esmentada atropell, despreciar, fiambre, garaig, lladrit, tapó, tonellada, traïcionar i altres, podrien ser incloses en la relació de preferència lèxica dels Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, sense temor a ‘ningunejar’ l’AVL, com ocorria amb els criteris i model lingüístics impulsats per la DGPL anterior.
I una veu que usem, però que no apareix en la majoria de diccionaris, és arranc. Significa ‘acció i efecte d’arrancar’, verb, este, que té el sentit de ‘traure una planta o arbre de la terra amb les arrels’, ‘extirpar, extraure, desclavar’.
Arranc té el sinònim arrancada, col·loquialment, arrancà, veu molt usada també en esta llengua, en frases com “En l’eixida, el cavall ha fet una bona arrancada, però després ha defallit”, “Arrancada de cavall, parada de burro”. També té la forma sinònima arrancament, normativa, però escassament emprada en la parla valenciana.
Frases corrents amb arranc són: “És molt sonso, mai té ningun arranc d’alegria”, “El pedal d’arranc em falla”, “No trobe el botó d’arranc”. La registren el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la RACV. L’han emprada en els seus textos Eduard Escalante, Joaquim Garcia Girona, Lluís Guarner, Miquel Adlert, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, Vicent J. Escartí, Josep Millo, Vicent Beltran, Eugeni S. Reig i altres, com mostra el CIVAL. Precisament, el mencionat Vicent Beltran cita L’Arranc de Castalla en el seu “Les festes i la variació territorial”, que és el tradicional acte i concurs de bandes de música que marca l’inici de les festes de Castalla davant de l’Ajuntament castallut. Tenim arrancs i arrancades per a tot. I algun atropell, paraules que demanen figurar en els diccionaris normatius perquè tenen ben provada la seua valenciania.
Nota d’errada. En l’article de la setmana passada titulat “Els evangelis en valencià”, publicat en este mateix digital, València Diari, vaig comentar que la paraula anyell, ‘corder’, és aliena a la parla valenciana. No és cert. És una veu ben emprada i ben documentada el seu ús tradicional històricament i també actualment en literatura. Un lector i autoritat lingüística ben qualificada em va advertir de la meua errada. Em vaig enredrar amb les veus anyell i xai (mateix significat), més pròpia, la segona, de gran part de Catalunya. I vaig recordar que ma mare la deia. I que em va dir un dia: “Mira quin anyellet més bonico porta el tio al be”. Disculpen l’errada.
